anàlisi
2015, l'any decisiu
Sovint un té la sensació que, per molta gent, un inici d'any és com començar un article en què t'enfrontes a una pàgina en blanc i l'escrius de bell nou. Potser és un desig per a totes aquelles persones que, durant les dotze campanades de la nit del trenta-u esclaten amb una alegria desenfrenada com si, de cop, quedessin enrere tots els malsons i comencéssim una vida nova. Però ràpidament observarem com la realitat és més tossuda i que un nou any no vol dir, en absolut, una nova pàgina. La vida és com un llibre, en què girem pàgines i les noves vénen condicionades pel relat de les anteriors. I el 2015 no n'és cap excepció, hereta tot allò bo i dolent del 2014, i ens aporta novetats, i la primera novetat serà que hem començat un període electoral, un fet que trasbalsarà tota la vida política i que fins i tot trastoca les polítiques econòmiques. La reforma fiscal és un exemple clar d'aquesta utilització. A casa nostra serà un any decisiu perquè ben aviat haurem de saber si es convoquen eleccions plebiscitàries o no, un fet de màxima rellevància històrica. Segurament és per aquesta importància cabdal que el president Artur Mas, que és qui té la potestat i la responsabilitat de convocar-les, busqui la fórmula més solvent i clara perquè no hi hagi dubtes a l'hora de llegir-ne els resultats a tot el món. I una vegada hàgim decidit democràticament quin ha de ser el destí del nostre país, s'iniciarà un procés polític que farà d'aquest any un any decisiu i no absent de grans dificultats, que requerirà la nostra fortalesa individual i, sobretot, la de totes les institucions catalanes.
En els períodes electorals s'intenta crear eufòria a través d'un bombardeig de notícies econòmiques positives o aparentment positives i, després de més de set anys de crisi, aquesta tècnica s'ha començat a posar en marxa fins a nivells del ridícul, per no dir quelcom més greu. Ja sé que ara alguns diran que no toca, però potser per deformació, sempre faig la mateixa pregunta: això com es paga? Una pregunta que incomoda molt els polítics i molta gent, fins i tot propera a mi. Juntament amb la notícia que ben aviat Espanya serà el país amb més quilometres de TAV del món, llevat de la Xina, el Banc d'Espanya publicava com ha anat el deute extern durant els nou primers mesos del passat any i resulta que ha crescut en 99.537 milions d'euros.
Presumir del TAV, i fins i tot de recuperació econòmica mentre el compte del crèdit no deixa d'augmentar no em sembla gaire intel·ligent ni honest, perquè la resposta de qui ho paga és... les futures generacions! I quan els governants ens diuen que l'estalvi per la baixada de la prima de risc ens servirà per fer més despesa i no per pagar deute és com dir, pa per avui i gana per demà.
El 2015 també ens portarà una possibilitat per analitzar com serà, si guanya Syriza a Grècia, la política que aplicaran i la reacció de la UE. Sospito que els seguidors d'Alexis Tsipras poden tenir un desengany des del moment que hagin de passar de “l'ètica de les conviccions” a “l'ètica de la responsabilitat”. De moment el seu discurs s'ha anat moderant a mesura que augmentaven les possibilitats de guanyar. Des de les primeres crisis greges la zona euro, ha canviat molt, s'han minimitzat molt les possibilitats de contaminació per les incerteses i s'ha afeblint l'únic punt fort que tenia l'oposició grega. Serà alliçonador seguir aquest procés perquè, amb petits canvis, podria molt ben ser el que haurà de fer Podem, i ens adonem que contra la troica es viu políticament millor.
Per nosaltres, Podem, formació inspirada en Veneçuela i promoguda molt directament per José Manuel Lara a través de la seva televisió, continua el mateix discurs caspós espanyolista de sempre.