De set en set
Xocolata de la pedra
Des de les botigues especialitzades fins a les gasolineres, la xocolata és un tret característic de la nostra societat. Desconec si a tot el món hi ha les mateixes ganes de xocolata que a Catalunya, però si haguéssim de fer una maqueta del nostre país per conservar-la en un museu, la matèria primera que millor s'ajustaria al nostre gust seria la xocolata. Segur que entre els connacionals també n'hi deu haver alguns a qui no agradi la xocolata, però jo no els conec o en conec ben pocs.
La prova d'aquesta pruïja xocolatera que ens afecta la tenim en els torrons de Nadal, dels quals les varietats clàssiques han anat obrint pas a la coexistència i successió de barres amb combinacions i qualitats diferents de la xocolata. I no és només per Nadal, sinó tot l'any. Un conegut pastisser em va confessar en certa ocasió que el secret del seu negoci era la xocolata, a pertot i de categoria. No es gastava els diners en gent de l'ofici, ni en la pasta de full, ni en la de brioix, ni en les propietats de la nata, la mantega o la crema, ni en res. Només en els atributs de la xocolata. I té l'èxit assegurat.
Des de fa segles, quan era estrictament una beguda de cacau, passant per fa unes dècades, quan se'n feia el succedani de garrofa, fins a la invasió del present, la xocolata ha format part de les formes de vida catalana. I en aquesta bugada de la història, com acostuma a passar, també hi hem perdut un llençol: la xocolata de la pedra. Corre un relat (la narració és verídica, però el fet narrat no ho sé) segons el qual, el president Companys va demanar en la darrera voluntat xocolata de la pedra). Ho entenc perfectament. La xocolata de la pedra és un dels plaers més indescriptibles que ens proporciona la naturalesa amb l'ajut de la mà de l'home.
Actualment, tot i que es mereixeria
que la Unesco la declarés patrimoni cultural de la humanitat, la xocolata de la pedra és oblidada per molts i ignorada per gairebé tothom. A mi, mentre em quedin dents, no m'apartaran de la presa gruixuda i terrosa.