Menta

El cap d'any, els presidents de les comunitats autònomes (“el mosaico variopinto de las regiones españolas”, en deia el franquisme) ens han felicitat i han dit quatre cosetes. Doncs bé, tots ells van parlar de Catalunya, directament o indirecta, i tots van coincidir en una apreciació que em va deixar confusa: que cap d'elles –de les cc.aa.– no havia de tenir privilegis sobre les altres. No és sols la teoria tan engrescadora del café para todos, sinó una contradicció flagrant. A veure: la tesi era que una Catalunya independent no sols vagaria pels espais siderals, sinó que restaria pobra i miserable, sense la protecció de la gran Espanya (la que té la millor banca, la que ha sortit de la crisi més ràpidament que ningú, la que rebaixa algun centimet del gas en època electoral, en fi, la repanocha). I tot de sobte, i sense avisar-nos, resulta que la nostra independència ha esdevingut un privilegi.
Ja sé que em direu que els presidents de les cc.aa. estan convençuts que no serem independents a canvi d'unes
engrunes que ens donarà el govern
espanyol. S'erren: sí que serem independents, no en tingueu cap dubte, i
el govern espanyol, tant si el condueix
el buen mozo de Pedro Sánchez, o algun sorayo (Rajoy està acabat), o el confús i ambiciós Pablo Iglesias, cap d'ells, no donarà mai a Catalunya ni les engrunes de les engrunes. En primer lloc, perquè Espanya continuarà sempre, al preu que sigui, amb l'espoli, i en segon lloc, perquè ja que ens hem rebel·lat, qualsevol dirigent voldrà la nostra humiliació.

Ara bé: ¿Catalunya està tan “cautiva y desarmada” com diuen els oracles fins i tot catalans? No, dona, no!

La meritòria associació Amics de Verdaguer m'ha enviat enguany una nadala que, com sempre, porta un verset de Verdaguer. Hi diu: “La menta traïdora / floreix i no grana / tan enganyadora / com la glòria humana.” El moviment independentista ha florit i ara granarà, és a dir, donarà fruits tangibles. Perquè no som de menta, nosaltres.