Massa Barça, poc país

Dels pocs assumptes en què conflueixen intel·lectuals de dretes, d'esquerres i del mig, en un acord que admet a desgrat la dissidència, és que l'afició al futbol és un fenomen sociològicament estimulant que no cal menysprear, ni reprimir, ni considerar cap simple passatemps, cap entreteniment opiaci per a adults amb síndrome de Peter Pan. És per això que mou passions irracionals i aconsegueix que persones fetes i dretes, algunes amb estudis universitaris, o càrrecs polítics, adorin uns nois capriciosos que guanyen una quantitat de diners que la majoria de mortals no veurem mai junta, per més que treballem, ni arribant a la provecta edat del senyor Matusalem, personatge al qual la Bíblia, un altre subministrador de trankimazin existencial, atribueix una longevitat de 969 anys. Capaços n'hi ha de votar Podem o la CUP i alhora venerar un grapat de milionaris consentits. A Catalunya, al fervor genèric pel futbol se suma la devoció pel Barça. La falta de poder polític s'ha hagut de canalitzar en imaginaris paral·lels. El Barça, exèrcit victoriós d'un país derrotat, orgull col·lectiu d'una comunitat incapaç de bastir un projecte comú. Bla, bla, bla. Avui el gran succedani nacional torna a submergir-se en una d'aquelles periòdiques crisis de campionat. Tenint en compte l'evolució política recent, es podria pensar que el futbol hauria de restar en segon terme, residu d'una mentalitat autonomista en vies de periclitació. Ben al contrari. Només cal que llegim premsa o que escoltem radiopredicadors assegurar, sense el més mínim sentit del ridícul, que aquest any hi haurà quatre cites electorals decisives, incloent-hi la blaugrana. Qui pensi que el procés sobiranista ha quedat encallat potser és que havia pecat d'optimista. Mentre el Barça domini l'actualitat informativa de la manera que ho fa, és que encara vivim en l'acomplexada regió espanyola que vol i dol, que no gosa, d'almogàvers de pa sucat amb oli incapaços de veure que la realitat es juga en una altra lliga.