La cruïlla de l'islam a Europa

El brutal atemptat a la revista Charlie Hebdo a París significa un punt d'inflexió que, si les comunitats islàmiques que viuen a Europa no afronten amb valentia, pot abocar els seguidors d'aquesta religió a un carreró sense sortida de confrontació que només beneficiarà els sectors musulmans que amb la prèdica o les armes reneguen dels valors de llibertat de consciència i expressió d'Europa i, també, els líders populistes que creixen sacsejant la xenofòbia, en un context de ruptura de la cohesió social. Escenari nefast per a la majoria de musulmans o originaris de països musulmans i també per als qui creiem en els valors de l'humanisme i la llibertat de creences.

Tan cert com que fa sis o dotze segles eren més tolerants i oberts als descobriments científics, als debats filosòfics i a la diversitat de creences certs països islàmics que bona part de l'Europa cristiana, l'islam oficial viu avui al marge de certs descobriments científics, i nega la prevalença de la substantivitat dels drets humans. Substantivitat dels drets humans que es basa en la consideració igualitària de totes les persones siguin d'on siguin i tinguin les creences que tinguin i, també, en la llibertat de poder canviar de creences i no amagar-se'n.

L'islam, que està mancat de màxima autoritat o califa des del 1924, no ha anat en aquesta direcció i considera l'Alcorà l'última i definitiva revelació de Déu que no pot ser reinterpretada, i no només pretén donar resposta als reptes espirituals dels creients, sinó que també és el marc al qual s'han de sotmetre la política i les relacions humanes. I com que està per sobre de la política i els drets humans, no es permet, per exemple, que un musulmà deixi de ser-ho, tot i que milions al nord d'Àfrica deixen de ser-ho sense fer-ho públic.

Certament, en molts països islàmics i entre les comunitats magribines europees hi ha molts pensadors que qüestionen certes interpretacions de l'Alcorà o fins i tot qüestionen l'autenticitat o la literalitat de certs fragments de l'Alcorà i dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma. Però, lamentablement, tret de Tunísia, que gràcies a la pressió del carrer la seva nova constitució prohibeix la persecució de l'apostasia –és a dir, deixar de ser musulmà o qüestionar la literalitat de l'Alcorà–, el text que els musulmans d'una o altra tendència consideren com a sagrat té fragments, sobretot en la seva segona part, que inciten a l'odi contra els ateus, els jueus i els cristians. Tot i que a l'Antic Testament i la Torà hi ha fragments que criden a la violència, avui des de les esglésies cristianes i les sinagogues quan es comenten aquests fragments es contextualitzen i no s'interpreten en aquest sentit.

L'islam, però, tal com s'interpreta majoritàriament, xoca amb els principis de llibertat ideològica, de consciència i d'expressió. Evidentment els musulmans europeus no poden canviar el que es diu des de les mesquites i els palaus reials a Riad, Qatar o Rabat. Però, pel seu propi bé, haurien de reconèixer sense embuts que la llibertat de consciència –creure o no creure– i la d'opinar amb paraules o dibuixos de bon o mal gust formen part dels pilars d'Europa.