El camp de rostoll

Amb unes setmanes d'avançament, el tió em va cagar un quadre de l'amic Vila i Fàbrega. No li devia ser fàcil de trobar, perquè l'Eduard va deixar poca obra i sé de bona font que algun col·leccionista de Girona en té un nombre important, gràcies a anys de discret mecenatge de l'artista. Bé, el cas és que el va trobar i me'l va dur. Abans de penjar-lo, l'he tingut uns dies plantat al davant del sofà i he passat força estones llegint a poc a poc les pinzellades que construeixen un paisatge rural signat l'any 1951, amb un rostoll en primer terme, quatre gavellons protagonistes de l'escena, els turons del fons, marcant els límits d'un fondal arbrat i un teulat modestíssim que probablement sigui el mas. El quadre grogueja, es podria sentir el cant de les cigales per poc que deixéssiu de fer soroll; som al pic de l'estiu i fa una calor que no cedirà malgrat que els quatre núvols que clapegen el cel ombregin els camps.

Ja no se'n veuen, de gavellons –o cavallons, que diuen segons on–, als rostolls d'aquestes contrades. Ara queden les bales de palla, rodones o quadrades, que ha anat empaquetant la recol·lectora que sega i bat alhora. Si n'estalvia, de feina! A l'època del quadre, el blat se segava a mà. Les espigues s'anaven aplegant en braçades que es deixaven a terra. Amb uns quants manats es formava una garba, ben lligada amb el bansí (format per espigues) nuat amb l'ajuda del garrot o punxó. Fetes les garbes, calia salvar-les dels canvis de temps. S'apilaven dretes, construint els gavellons, amb les espigues apinyades enlaire protegides per la capellina –una mena de coberta formada amb dues o més garbes plegades pel mig. Es temia molt la pedregada, que podia malmetre la feina de tot l'any.

He mirat de saber quantes garbes s'apilaven a cada gavelló i no he tret l'aigua clara. Alguns parlen de deu o dotze, d'altres asseguren que més. Probablement, l'art dels segadors sabia trobar la mida justa segons el gruix de les garbes. No tenia coneixement que al centre de la construcció es posava una garba que feia de pal per a les altres i que anomenaven el cavall. Tampoc sabia que els gavellons tenien una entrada, encarada al vent predominant a cada contrada, per assegurar una bona ventilació del gra mentre s'acaba d'assecar.

Per segar calien especialistes, que arribaven als pobles en quadrilles seguint la ruta de mar a muntanya, per adaptar-se a la diversa maduració del gra. Els homes de la casa, amos i mossos, els feien costat. I les dones també ajudaven en tot el que podien, sobretot assegurant el menjar i el beure, que havien de ser generosos. En deien la beguda.

Aquells gavellons eren la tranquil·litat del pagès. Faltava batre, és clar, però ja tenia la collita gairebé al sac.