Majoria silenciosa

Com que Astèrix i Obèlix ja van arribar barallats per la Farbalà –independència és nom de dona– al 9-N, des d'aleshores hi ha dues faccions al llogaret irreductible que es tiren els peixos de l'Ordralfabètix pel cap, sigui a Twitter, a les tertúlies o a les columnes de diaris de paper o digitals, a compte de les eleccions plebiscitàries per desfer-se dels romans. Uns estan a favor d'Astèrix, els altres estan a favor d'Obèlix. Però l'astut i el portador de menhirs han de saber que hi ha altres periodistes, analistes, opinadors o posin la categoria que vulguin –creadors d'opinió pública, en definitiva– que han optat per la prudència. Perquè a la seva professió, sigui quina sigui, no hi deslliguen el fet de ser ciutadans d'un país que, havíem quedat, té un repte majúscul al davant. I, per tant, són prudents. I callen. De la mateixa manera que molts ciutadans, la majoria silenciosa sobiranista, que existeix, està expectant. Això sí, amb ganes de fotre un calbot a l'Assegurançatòrix per veure si cremen estrès. Fins ara, aquesta majoria silenciosa ha assistit desorientada a la batalla campal. Una baralla que des de divendres ha inclòs documents de treball i SMS filtrats, declaracions trampa, articles de diari cínicament conciliadors i –ja només faltava això per a un espectacle digne de república bananera– una cassolada organitzada pels druides que fins ara tenien la poció màgica de l'independentisme. Per tant, compte, perquè quan els creadors d'opinió prudents i la majoria silenciosa parlin, potser es troben que després de l'espectacle lamentable de mastegots, no hi haurà final de festa devorant senglars al voltant del foc. I, amb tots els respectes, els diran allò d'Estanislau Figueras, president de la primera República el 1873. Ja ho saben: senyors, n'estic fins als collons de tots nosaltres.