Després de 'Charlie Hebdo'
Els assassinats de fa una setmana de la redacció de Charlie Hebdo i d'una agent de policia a París han promogut una vehement reacció contra del terrorisme i a favor de les llibertats i de solidaritat amb França, que culminava diumenge amb una enorme manifestació a la capital francesa (cinquanta caps d'estat i de govern i un milió i mig de persones; dos milions a la resta de França). També en altres ciutats del món: “Nous sommes tous Charlie”. Les mostres de solidaritat no poden, però, ocultar el greu repte que representen l'Estat Islàmic (EI) i una renascuda Al Qaida. Afecta a les societats occidentals i, sobretot, als països musulmans, ja sigui perquè estan ocupats per l'EI (part de Siria i Iraq), o perquè són estats fallits (Iemen, Somàlia) o regions on actuen milícies gihadistes (Nigèria, el Sahel) o zones en conflicte amarades d'una violència indiscriminada (Líbia, Afganistan) o països on sovint hi ha atemptats (Pakistan, Egipte...). En suma, allò que va començar els anys vuitanta a Peshawar (Pakistan) com una aliança (Aràbia Saudita, Pakistan, Estats Units) per crear una base de reclutament pels mujahidins afganesos que combatien a l'Exèrcit Roig, ha esdevingut una amenaça que abasta des de Filipines a Nigèria i els països occidentals. L'expansió ha estat via franquícies d'Al Qaida o de l'EI (Iemen, Magrib, Indonèsia), via milícies (Al Shabab -Somàlia-, Abu Sayad -Filipines-, Boko Haram -Nigèria- ) o via cèl·lules adormides o llops solitaris a Europa.
Aquesta expansió és un fracàs compartit: Estats Units i Europa perquè les ocupacions militars han donat ales al discurs dels violents i han propiciat el sorgiment d'un nou santuari on combaten molts joves europeus (què hem fet tant malament per què aquests joves -musulmans o conversos- formats en democràcia marxin a centenars per combatre a les files de l'EI?); els països musulmans perquè no han afrontat el debat ideològic de fons: el terrorisme no es pot mai justificar en base a l'islam i la negació de la democràcia. I segueixen vives les dictadures militars per sufocar qualsevol mena de dissidència interna; mentre cercles de negocis de la península Aràbiga –vinculats als governs, als líders religiosos conservadors, als basars, a la banca i als hidrocarburs–, financen els grups gihadistes, més enllà dels recursos de que ja disposen (rescats, petroli, impostos, narcotràfic...). En aquest context, el cercle d'acció-repressió-acció afavoreix l'EI, que ha capitalitzat els crims de París com una victòria política en el cor simbòlic de les llibertats europees. Un atemptat d'ampli ressò mediàtic que ha magnificat a tot el món la imatge de l'EI –dies després s'atribuïa un atac al compte de Twitter del comandament central militar dels EUA–, mentre desplaçava a un segon terme les massacres a Síria, Iraq i Nigèria. Un ressò que, com va apuntar John Gray a propòsit de l'11S, no significa que es pugui acabar amb el sistema democràtic per molt mediàtics, espectaculars i indiscriminats que siguin els atemptats.
S'ha instal·lat de nou en l'opinió pública occidental el fals debat entre seguretat i llibertats. Com a dany col·lateral en patirà la llibertat d'expressió, contra la qual s'ha atemptat, i el ja castigat dret a la intimitat.
Finalment, en un moment d'ascens dels moviments euroescèptics i sovint també xenòfobs, s'obre de nou un debat injust sobre els musulmans europeus (com Ahmed Merabed, un dels policies assassinats a París, o els tres paracaigudistes abatuts a Tolosa el març de 2012), que no han dubtat en condemnar els assassinats, com també ho han fet molt líders religiosos de països musulmans. Un debat que no farà més que alimentar la islamofòbia -i de retruc l'antisemitisme- i trencar la cohesió social.
