Els valors de les idees
París hauria de ser el punt d'inflexió que porti a un compromís unànime per frenar el clima d'agressions entre pobles i/o religions
Camí de la Pau és una associació dedicada a acompanyar la integració dels musulmans a Catalunya, a partir d'uns oratoris on es practica l'islamisme moderat, amb certa influència del salafisme, i especial atenció a facilitar les qüestions administratives (tramitar “papers”) i cultivar la cultura pròpia, ensenyant als seus associats català, castellà i urdú. El Camí funciona des del 1996 i està formada principalment per pakistanesos procedents de la regió del Panjab, amb un grup força arrelat al país, però amb l'inconvenient de la poca estabilitat de molts d'ells, que tenen Barcelona com pas mitjà per saltar a París o Londres.
Fa un temps vaig compartir taula amb un dels dirigents de Camí, profundament religiós i radicalment crític amb el poder nord-americà, que s'expressava en català i lluïa una declaració de principis condensada en un “nosaltres, els musulmans, sabem que la nostra vida està sempre en mans d'Al·là”. En un llarg debat de les idees, el meu interlocutor partia del reconeixement d'un fet cabdal: l'ampli estol dels creients (musulmans) mantenia una diferència conceptual d'uns cinc segles en relació amb el món occidental. És una realitat sustentada en múltiples raons històriques que cal reconèixer, però per les quals és necessari trobar camins de diàleg promotors d'una aconsellable estabilitat.
Els fets d'aquests dies, a París, són la punta de l'iceberg d'un desequilibri àmpliament estès, fins molt anterior a l'època colonial. La crònica de desacords és extensa i sagnant, contra l'infidel (que és l'altre) i també contra el desencarrilat (que és el cismàtic). I és veritat que el món musulmà repeteix els mateixos tics del cristianisme dels segles XV al XVII, amb les guerres de religió i les inquisicions de tota mena. I tot conflueix en conflictes territorials que, en un món globalitzat, esdevenen generals.
La política colonial d'Europa establí un intens memorial de greuges, ampliat quan el gendarme americà féu valer el seu poder hegemònic. A part, també hi ha la criminal agressió dels serveis d'intel·ligència occidentals en defensa dels inconfessables interessos del capitalisme multinacional, quan usaren la guerra bruta per imposar els propis criteris. Massa deutes pendents quan les armes no callen i els pobles pateixen. Tot, un terreny abonat per explicar la protesta i alimentar el terrorisme. Res no justifica la violència criminal, sempre condemnable, però hi ha motius que expliquen situacions inexplicables.
Els assassinats de París són un atemptat al mateix centre multicultural del món, però res pot fer oblidar les continuades notícies que arriben del Pròxim Orient o de l'Àfrica subsahariana. La violència engendra violència i la mort convida a la mort. I el fonamentalisme, tots els fanatismes, només porten a la destrucció.
París hauria de ser el punt d'inflexió que porti a un compromís unànime per frenar el clima d'agressions entre pobles i/o religions i comprometi a un projecte de dret internacional que faciliti el debat de les idees, lluny del soroll de les armes. Novament, el papa Francesc reforça el seu lideratge mundial quan afirma que “s'està vivint una veritable guerra mundial combatuda a trossos i en intensitats diverses”, mentre proclama un missatge de concòrdia i reconciliació que denunciï “el fonamentalisme religiós, que fins i tot abans de perpetrar horroroses matances d'éssers humans, rebutja el mateix Déu, relegant-lo a un simple pretext ideològic”. La resposta ha de ser de tots, i el compromís de diàleg i confrontació de les idees, l'única arma possible.
