El procés dels optimistes

“Ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible” és un d'aquells eslògans amb aquell regust de vacuïtat enlluernadora seixantavuitista que molts sobiranistes amb tirada a les consignes d'esprai i paret repeteixen com un mantra des de fa mesos per motivar-se, per alimentar el somni, per reforçar el desig de la independència. La realitat, en canvi, és més tossuda que una banya de marrà i molt més prosaica. La independència de Catalunya, si arriba, s'haurà aconseguit no pas perquè hi hagi hagut gent que no sabia que era impossible, sinó perquè hi haurà hagut prou gent que ha treballat i s'ha esforçat creient que es podia aconseguir. És menys èpic i gens poètic, però analitzant les hemeroteques dels últims anys es constata que el procés l'estan tirant endavant no pas els temeraris, ni els somiadors, ni els hipercrítics, ni els il·luminats, sinó els optimistes, per bé que tota operació d'una magnitud com la que ens està conduint a la independència té un component indefugible de temeritat, de crítica i de somni. La il·luminació no cal. El procés polític avança més aviat d'una manera gramsciana, seguint aquella pauta del pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, i va arraconant totes aquelles propostes polítiques basades en l'agror, en el pessimisme, en l'aixafaguitarrisme compulsiu i en la por, l'amenaça o el menyspreu.

L'optimisme és el motor i les milles es van tirant gràcies a aquesta empenta positiva. Els optimistes, en política, sovint són mal vistos perquè s'identifiquen amb els il·lusos. Ser un il·lús, en aquest procés, no és pas creure que la independència és factible. Que no hi hagi cap altra alternativa viable ho posa fàcil a l'optimista. Ser il·lús és creure que aquest optimisme ens estalviarà la picabaralla, la tensió, la complexa negociació indestriable de qualsevol procés polític. L'optimisme i la impaciència són mals companys de viatge. Ho aconseguirem si no ens espanta la feinada que ens queda per fer-ho possible.