Al Poblenou, 35 anys després
Els de la CUP, amb la seva Crida Constituent, van omplir, el 10 de gener, el Casino de L'Aliança del Poblenou com, el desembre de 1979, els Nacionalistes d'Esquerra, al mateix lloc i també amb un ple fins a la bandera, cridaven igualment “per una alternativa nacional i popular”, “per un veritable poder d'autogovern” i proclamaven “l'afirmació del dret d'autodeterminació (inclòs el dret a la independència)”.
Trenta-cinc anys després torno al lloc dels fets: similar eufòria per “canviar-ho tot”, però ara “el dret a la independència” ja no està entre parèntesi, sinó que és una voluntat de “ruptura amb el règim de 1978”, i també amb el capitalisme i el patriarcat. Les generacions de maulets i carrasclets, que al s. XVIII, a València i a Catalunya, presentaven resistència contra Felip V, s'han anat succeint en la nostra història i heus ací que, per damunt del temps, joves i més grans ens anem retrobant en aquesta processó de resistències, que han estat bàsicament contra l'Estat centralista de sempre, ara que nosaltres en volem construir un de nou, aquí, respecte al qual –segons com es construeixi– caldrà oferir igualment renovada resistència.
Surava en l'ambient: els grans del PSAN, del Front Nacional i dels Col·lectius Comunistes de Catalunya (gent com Joan Rendé, Carles Castellanos, les germanes Eva i Blanca Serra, Joan Oms, etc.), que havien forjat units a Nacionalistes d'Esquerra la reunificació del moviment d'alliberament nacional i social, contemplaven l'espectacle segurament amb un deix de nostàlgia i també de renovada esperança en veure que, malgrat tantes claudicacions, no s'havia perdut el fil de la reconstrucció nacional.
Talment com a l'any 1979, la samfaina política i de moviments socials reunits ara al Poblenou era diversa i dispersa, és a dir, tots els colors del verd, del roig i del negre: ecologistes, llibertaris, comunistes i socialistes crítics, feministes, municipalistes, comarcalistes, etc., reagrupats novament en una gran aliança popular, nacional i social per fer front a una crisi, segurament encara més aguda que la de 1978, quan, després de la Constitució i l'Estatut, l'aparell del nou Estat també es fortificà, amb el suport inestimable dels llavors partits hegemònics (CiU i PSC-PSOE), per fer front al desig social latent, però no prou potent, de ruptura democràtica, més que “per enfortir la democràcia”, com es deia des de les altures del poder, sobretot per maquillar l'operació d'expropiació democràtica i econòmica a què començàvem a assistir.
El resultat de la pel·lícula està a la vista: “Venim de lluny”, deia una pancarta. I tant! Alguns vénen de tan lluny que ja no ho han pogut veure, com Xirinacs i altres tants, recordats. D'altres que es van anar afegint a la processó, abans i durant els temps de la transició, els irredempts ecologistes Santi Vilanova i Pep Puig (creadors d'Alternativa Verda quan hi hagué la desbandada de Nacionalistes, el 1983), el professor Joan Martínez Alier (teòric de l'economia ecològica), l'activista Francesc Tubau (que havia dut a terme campanyes anti-Otan i contra la guerra de l'Iraq), la Gabriela Serra (dels moviments pro drets humans), en Pep Sementé, de Tarragona, i, en fi, els molts que s'han anat incorporant a la riuada per una societat justa (en Sergi Saladié, Jordi Martí Font, Susanna Abella), a través d'ateneus llibertaris, populars i independentistes, uns i altres eren conscients de la transcendència del moment que vivim. Tots empenyent el carro, amb serenitat, però amb una fermesa que costa de veure, tots atents als moviments del conglomerat majoritari (CiU i ERC) i del que ho és a nivell espanyol (Podemos), que tant de bo pogués esquerdar les complicitats centralistes per anar, arreu d'Espanya, a una revolta similar a la catalana.
Tots també saben –com afirmaven David Fernàndez, Quim Arrufat i David Caño (CUP), amb Antonio Baños, de Súmate– que “l'assalt al palau d'hivern ja no funciona”. L'altre assalt, el de la consciència interior, és el que preocupa més els estadants dels palaus d'hivern.
