Artesania monumental

Sovint m'he preguntat com és que mirar pessebres agrada a tanta gent –a quasi tothom, vaja–. Des d'una òptica garrotxina (si ho puc dir així), sovint també m'he contestat que el pessebre, i destaco sobretot els que es fan per aquests meus verals, potser agrada perquè és com una interpretació artística i en miniatura del nostre propi entorn natural, en tot cas, una representació d'uns temps i d'uns paisatges entranyables que han anat passant avall. Veure aquestes artístiques cases de pagès (res a veure, per cert, amb les cases i construccions de Betlem i Palestina), aquests pallers nevats, aquests camins fets amb arena i pedretes, aquests marges de pedra seca, aquests minúsculs horts on l'artista interpreta mongeteres, enciams o cereals, aquestes muntanyes de suro i molsa… contemplar tot això em porta a evocar aquella vida tranquil·la i contemplativa de fa uns anys, porta a enyorar-la, a magnificar-la des del record.

I parlant de pessebres, penso sobretot en els que crea i munta l'amic Joan Pujolràs, conegut com en Jan Bep al meu poble i a tota la vall d'Hostoles, que cada any se supera presentant-nos pessebres monumentals i espectaculars, farcits de detalls entranyables. A mitjan mes d'octubre ja hi treballava, ja anava pels boscos a buscar pedretes i brostes, ja passava nits a casa seva muntant estructures, i és que aquest any ha presentat un pessebre excepcional que ocupa tot el que seria el presbiteri d'una capella no pas petita, que havia pertangut al convent i col·legi de la comunitat de germanes carmelites del poble.

En els pessebres hi trobo representada, a escala humana, l'essència del Nadal, ço és l'evocació del naixement del nen Jesús a Betlem, enquadrada en un paisatge nostrat i amb tots els acompanyaments nadalencs que ens marca la tradició: àngels, pastors i ramats, gent que treballa a casa i al camp, estrelles i neu, rius glaçats, ponts, pous i cabanes, els reis d'Orient... Tanmateix, ben diferent i diferenciat de tot el que ens ofereix i predica la frenètica societat de consum, que oblida i bandeja el fet principal del Nadal i ho basa tot en llumetes titil·lants, música ambiental, ninots vermells de barba blanca, regals de tota mena, àpats immoderats, multituds deleroses de gastar fins a quedar exhaustes, animades sovint per grans facilitats de compra –que ja es van trobant en els següents dies o setmanes, i per darrere, com si diguéssim.