La tristesa de edifici buit

L'edifici em té un cert interès. Si no m'equivoco, el construïren pels anys seixanta, quan jo treballava al despatx de l'advocat Joan Condom, a la carretera de Santa Eugènia. El darrere del despatx donava a la via del tren, unes hortes poc cuidades i el carrer Canònic Dorca, que recordo sense asfaltar. Des d'allà, podien veure les obres del nou edifici de pisos que es construïa a la ronda Ferran Puig. Amb el pare Condom, ens adonàrem que, gairebé sota nostre, es construïa un magatzem i que aquesta obra es feia amb paletes, manobres i material que venia de Ferran Puig a través de dos forats fets al mur de la via. Algun cop poguérem constatar que els treballadors que obraven al magatzem eren cridats amb urgència cap a l'obra principal. Imaginàrem que venia el propietari a qui esquilaven per darrere.

Ara, el gran bloc de pisos és completament buit. Em va sorprendre adonar-me'n. Com que el deu travessar per sota la sèquia, que en el meu record passava a cel obert pel carrer del seu nom, vaig pensar que, potser, l'edifici tenia algun perill. Però em diuen que no, que, senzillament, els propietaris el volien modificar i es van trobar que és intocable pel mèrit reconegut al seu arquitecte, el gironí Josep Claret. L'arquitecte Claret era el pare d'una companya d'escola de la meva joventut, però no el vaig conèixer mai. Es veu que abans de la Guerra Civil va fer un començament de carrera espectacular (membre del Gatcpac), amb evident influència racionalista. Destacà com a arquitecte, però també com a dibuixant i escriptor.

La guerra ho capgira tot. El trobem a Menorca, on té bona part de la seva obra, però no perd el contacte amb Girona i Platja d'Aro. Es casa amb una Rodríguez de Miguel, cosa que el lliga a les més altes esferes del franquisme. He llegit que el triangle format per Rodríguez de Miguel, Josep Claret i Joan Cargol (alcalde de Platja d'Aro per molts anys) explicaria el què i el com del gran desenvolupament de la població, llavors gairebé verge. Va córrer capital a cabassats en el negoci del totxo, amb important dosis de requalificacions interessades. He de creure que Platja d'Aro no era un cas especial en una època de corrupció institucionalitzada i amb un creixement econòmic inesperat. Em sembla bé que se salvi l'edifici, que, vist de fora, no em desagrada –cosa que no comparteixo amb alguns amics gironins. Però, com sempre que passa això, sóc del parer que la salvaguarda necessària de l'interès col·lectiu no hauria de perjudicar els legítims drets dels propietaris –que, per cert, no conec de res.

Arribat aquí, lamento haver de reconèixer que em vaig perdre l'exposició d'homenatge a Josep Claret, que es va fer el 2009, al Museu de la Ciutat i al Col·legi d'Arquitectes. Sóc curt de jornal.