Em sembla que ens equivoquem…

Quan va sonar el nom de José Bono per presidir el Congrés de Diputats la veritat és que no em vaig sentir satisfet, més aviat al contrari, em va semblar que no era, almenys per les seves reiterades manifestacions, la persona adequada, no sols per guiar el dia a dia dels debats a la cambra, sinó per esdevenir la tercera autoritat de l'Estat.

Després el destí m'ha portat que sigui el meu president en la condició que tinc temporalment de diputat. La meva opinió ha canviat radicalment. Crec que Bono presideix amb exquisidesa i elegància, amb contundència i amb la flexibilitat necessària; coneixent i interpretant el reglament de manera equitativa, emparant els dèbils i crec que posant límits a les intervencions o al llenguatge inapropiat quan cal posar-los. I també en algunes ocasions actua amb una certa peculiaritat que no és ben vista per tothom. Però crec que ha esdevingut, al meu entendre, un molt bon president que té cura dels detalls humans i actua amb determinació.

Ara, però, crec que no ha estat encertat quan ha refusat l'autorització de l'ús del català i altres llengües de l'Estat diferents del castellà en les introduccions de les intervencions dels diputats i diputades que tenen una llengua que els és pròpia. L'al·legació presidencial per refusar la proposta continua essent impecable des del punt de vista administratiu: el reglament no ho preveu. Val!

Doncs canviem el reglament. I ja sabem que això és difícil, perquè calen unes majories molt àmplies i perquè segurament si s'obre el meló de la reforma, d'un canvi de reglament en sortiran moltes més coses, algunes d'elles també importants i potser necessàries –per exemple les condicions per formar grup i així el PSC en pugui tenir– per millorar els debats i perquè els temes que s'hagin de tractar en els plens potser haurien de canviar i potenciar més els debats en comissió, fent-los més àgils i amb possibilitat d'augmentar la participació, ara, crec que molt encotillada. I experts que portessin temes a debat i arguments vàlids per fer les modificacions que calguessin.

Però mentre dura el debat de si s'ha de canviar el reglament em sembla que caldria que les màximes autoritats de l'Estat, i Bono ho és, interioritzessin que l'Estat no és uniforme, que segurament la mateixa definició d'estat plurinacional va estretament lligada al concepte de plurilingüe i, per tant, és el mateix Estat qui ha d'assumir la seva condició de globalment plurilingüe i no ha de tenir aquesta consideració només en els territoris on es dóna la condició d'usar i ser reconegudes com a oficials més d'una llengua. I és des d'aquesta consideració que Bono no només no hauria de ser excloent en l'ús de les llengües, sinó que, ben al contrari, hauria de promoure-les i potenciar-ne l'ús de manera raonable i de manera que s'enfortissin els vincles de plurilingüe de l'Estat espanyol.

Fórmules per fer això possible n'hi ha, i moltes. Donar entrada, si es vol gradualment, a l'ús de llengües i fer-ho de manera que es pugui anar adaptant en funció de les possibilitats de cada moment, és una qüestió de voluntat i segurament també d'una concepció mot més oberta del concepte d'estat plurilingüe.

Legítimament diversos grups han presentat una carta sol·licitant l'ús de les diverses llengües i la resposta ha estat la que hem comentat. Crec –i cadascú pensarà com vulgui– que cal prèviament a fer sol·licituds formals insistir en una certa pedagogia –que segur que ja se'n ha fet– i tombar les, crec, absurdes reticències a l'ús pautat de les llengües de l'Estat en el Congrés de Diputats com a l'expressió clara que les altes instàncies de l'Estat són sensibles a la realitat i a la diversitat lingüística d'aquest.

Crec, doncs, que ens equivoquem si no som capaços de tenir la sensibilitat política suficient per entendre que l'ús de les diverses llengües –inicialment amb les fórmules que es pactin i en els moments que s'hagi previst– seria un pas endavant en una cambra de representants que en la seva diversitat representen tot l'Estat, i aquest no és uniforme. Potenciar la diversitat és també donar validesa al matís diferenciat i això hauria de ser propi d'un bon president que vulgui superar reticències estranyes i discursos uniformitzadors.