LA GALERIA
Nostàlgia del futur
El futur ja no és el que era. Abans era una promesa sòlida, o que semblava sòlida. Confiàvem no tan sols en un temps millor sinó en un temps de meravelles. Ara sembla que hàgim entrat en una ficció distòpica que, a curt termini, només augura misèries i elevades taxes d'atur que minvaran amb una lentitud exasperant, si és que minven, i, a llarg termini, escalfament global, sobreexplotació de recursos, tensions geopolítiques i religioses, i qui sap què més. La generació que ara comença a empènyer els cinquanta ja ens hem sentit estafats en diverses ocasions. Quan érem infants, l'any 2000 era la barrera psicològica que ens separava d'un futur dominat per la tècnica aplicada a tots els àmbits de la vida i la generalització dels viatges espacials. Als anys setanta es va produir una sèrie de televisió el nom de la qual ho explica tot: Espacio 1999 (ho veiem en castellà, perdonin). L'any 2000 era l'última frontera i tal com el segle XX havia complert els somnis –força fonamentats, d'altra banda– de Jules Verne, amb navegació submarina i viatge a la lluna inclosos, el XXI també compliria els de la ciència-ficció del moment. També hi havia, és clar, la versió del futur postnuclear, però no era ni la més satisfactòria ni la dominant, malgrat la guerra freda. Va arribar el 2000 i no va passar res. El segle XXI s'assemblava extraordinàriament al XX. De fet, ja ho intuíem des de mitjan anys vuitanta, quan vam descobrir que també podíem ser moderns i vam muntar grups de rock i ens vam posar aquells horrorosos texans bombatxos. El 2000 ja era massa a prop per ser el futur esplendorós que havíem imaginat i les pel·lis apuntaven més lluny: aquests dies tothom parla de la segona part de Retorn al futur perquè Marty McFly viatjava al 21 d'octubre de 2015. La realitat no té res a veure amb la ficció. No s'ha complert cap dels tòpics. No hi ha ni cotxes (ni skates) voladors ni vambes autocordables, però tampoc ningú no havia comptat per exemple amb internet, la telefonia mòbil i que tothom anés pel món amb els ulls fixos en una pantalla. Aviat serà el 2019 (horrorós) de Blade runner i en tornarem a parlar. Ho dic perquè no perdem l'esperança d'un canvi –quin no ho sé–, perquè les previsions es fan a partir de la realitat del present i les coses imprevisibles són això, imprevisibles. Paciència, encara que el present faci tan fàcil de caure en la temptació de la nostàlgia del passat o del futur, del futur d'abans, és clar.