Un escaquer a les temples

La repercussió de Ciutat morta i la campanya anterior a l'emissió pel 33, boca/orella-whats/passa-ho, hauran de ser estudiades en una facultat de periodisme i comunicació. Poques vegades s'ha donat el cas d'un document que hagi tingut tant d'eco i que hagi provocat un soroll així. El treball de Xapo Ortega i Xavier Artigas té un component polític i ideològic indefugible que denota una voluntat explícita d'intervenir en el debat a partir d'una lectura que vol ser a favor de la veritat a partir de la veritat que es desprèn de les víctimes. I què? Hi tenen tot el dret. A més, van oferir la possibilitat d'una rèplica a la qual ningú no va accedir. La projecció de Ciutat morta ha reactivat el cas, l'ha col·locat en el mainstream de l'actualitat, i ha incitat un debat molt interessant sobre Barcelona (la seva imatge, la seva diversitat), sobre la societat on vivim, sobre les convencions, els apriorismes, sobre els prejudicis i la prepotència del poder. La víctima, Patricia Heras, en el diari que va escriure després dels fets recalca que ella no és “ocupa, ni punk ni desarrelada”, que són els arguments que l'aboquen a la tragèdia en boca de qui identifica el seu look com el d'algú “perillós”. Ella se'n defensa perquè no es fa un pentinat com el del famós escaquer a les temples com a proposta reivindicativa, sinó perquè li agrada i es veu més seductora. I punt. Pateix el que pateix perquè hi ha qui qualifica la superfície amb una inexistent supremacia moral. I ens hi hem de sentir identificats –aquest és el missatge clau– per allò mateix que va escriure el pastor protestant Martin Niemoeller arran del nazisme: “Després van venir a buscar-me, però llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.” No podem callar perquè aquí també ens hi juguem un futur de transparència i dignitat. Jo no sóc d'aquests, però aquests també són els meus.