L'autoritat

Avui dia i a casa nostra, qualsevol forma d'autoritat és posada clarament sota sospita. Una mala persona apareix com a víctima i la policia és el criminal. El bergant és perdonat i al policia amb prou feines se l'escolta. Per molt que faci, sempre és el corrupte que abusa del seu poder i que estomaca o tortura sense miraments. Alguns rols de les pel·lícules han fixat unes imatges que amenacen de desequilibrar el que hauria de ser una societat formada.

No negaré mai la possibilitat o la realitat d'agents de l'autoritat que s'excedeixin en les seves funcions. Però estigmatitzar constantment les forces de l'ordre com passa darrerament massa sovint, ens pot dur a un desastre col·lectiu. Rere el bandoler, en Serrallonga o en Carrasclet, hi havia uns ideals nobles amb un gran component de justícia per al poble, a més d'una moral que contenia un coneixement profund del bé i del mal. Rere l'antisistema que apareix somicant cada dos per tres als mitjans de comunicació no hi ha res. Ni tan sols estudis o intel·ligència.

Potser gràcies al cinema o a les cançons, s'ha volgut fer creure que les persones podem passejar-nos impunement pel costat salvatge de la vida. Però per viure al límit calen moltes coses: salut de ferro, ideals sòlids, coneixements de tota mena, tenir enginy i ser espavilat (que són dues coses diferents) i viure realment en una societat opressora que no et permeti desenvolupar-te com a ésser humà o que realment t'hagin infligit una injustícia tan gran que cap altra autoritat no te la repari. Viure al marge de la llei té un preu que l'aspirant a proscrit hauria de saber que cal pagar. De comtes de Montecristo o de Robin Hoods, n'hi ha pocs.

Que la nostra societat, a causa de la història que hem patit, tingui un rebuig i una manca de confiança important vers el poder, té raó de ser. De cap manera no hem d'abaixar la guàrdia en aquest sentit. Però criminalitzar la policia com es fa contínuament, és quelcom molt diferent. No només les forces de l'ordre són vistes amb recel: una persona gran, un professor i fins i tot els pares, són formes d'autoritat de les quals se'n fuig. Molta gent (joves i no tan joves) no volen escoltar mai res ni ningú i confien plenament en les seves facultats de discerniment, facultats que només s'aconsegueixen amb molt d'estudi, experiència i coneixements, tres aspectes que no abunden, ni en opinadors, ni en antisistemes, i el que és més greu: ni en molts catedràtics d'universitat.

Una bona majoria de pares, farcits de missatges de laxitud i d'idees posthippies, han dimitit l'exercici de qualsevol mena d'autoritat. En públic, i creient que fan un bé, tot donant presumpta llibertat als seus fills, els deixen anar com animals acabats de sortir de la gàbia. I no els reprenguis, perquè el nen-monstre “s'ha d'expressar”.

El mateix passa amb molts mestres que sota sistemes educatius estupiditzadors fan creure a l'alumne que pot tenir criteri i sentit crític, cosa que només es té (i no pas tothom) al cap dels anys.

De la policia assassina del franquisme, hem passat a la policia que amb prou feines pot detenir el malfactor capturat 70 vegades però que, per defecte de forma en el paperam, el jutge considera que val més que torni a delinquir.

I al final ens trobem al cap del carrer. La disciplina és vista socialment com una destrucció de la persona i, tard o d'hora, amb més o menys sotracs, tornarem a l'altre plat de la balança que és d'allà on veníem: l'autoritarisme, el pare repressor, el mestre que castiga sense motiu, i el policia que abusa del seu poder. I a través d'una misteriosa llei del pèndol, anem donant cops de cap a una i altra banda, sense un mínim de coherència.

Una solució possible: retorn a tots els valors clàssics. Tots. I posar-los en pràctica. Estudiar per no aprendre, ens duu precisament on som ara.