Les municipals: on comença tot

Estem a quatre mesos de les eleccions municipals, les que més s'acosten al concepte de democràcia, ja que ens permeten votar persones properes, de les quals podem conèixer l'evolució política, la trajectòria personal i la capacitat de compromís. Alguna altra vegada he escrit que hauria de ser pràcticament obligatori que tots haguéssim de passar una temporada per la política municipal, ja que és als ajuntaments on es decideixen els assumptes que ens afecten més directament i on podem ajudar a transformar l'entorn més immediat. La majoria ens resistim al compromís amb un partit o formació de caire polític i, en canvi, és fàcil que critiquem o ens queixem de la gestió municipal, quan tampoc fem res per millorar-la. Ara que tant es parla de corrupció, vindico els polítics locals i les persones que treballen per millorar el seu poble sense esperar-ne gaire res a canvi. És inevitable que entremig s'hi hagin colat els oportunistes i els arribistes, però la política municipal és l'opció més honesta d'entendre la política.

Des del 2011 han passat moltes coses en l'àmbit general, i en el local han estat anys de contenció per contrarestar els efectes de la crisi i les dificultats per fer inversions. S'ha de dir que els anys de vaques flaques, han arribat quan les necessitats bàsiques estaven cobertes i la majoria d'equipaments funcionen, tot i que la regressió s'està patint sobretot en temes de serveis socials. Mirant les opcions dels partits tradicionals, els dos integrants de la coalició de CiU retornen a les baralles per marcar perfil i ja s'anuncien candidatures separades en alguns pobles; el PSC tindrà treballs en molts municipis per formar llistes amb cara i ulls; pel que fa a ERC, s'han esvaït les esperances d'esdevenir el partit més votat; mentre que ICV, que farà coalició a Barcelona amb Podem, Guanyem i Procés Constituent, s'ha de veure quina fórmula troba per presentar-se en altres poblacions; i la CUP, que ha assolit una maduresa política notable, haurà d'afrontar l'efecte tsunami de Podem, tot i l'exercici de coherència de David Fernàndez a no aspirar a una segona elecció al Parlament, i davant els afanys de Pablo Iglesias que, des que va ser escollit eurodiputat, no ha parat de fer campanya per esdevenir una alternativa de poder.