La vella olor del despropòsit

Un fred matí de novembre del 2009, tres persones creuaven la porta de la història, sota aquell “Arbeit Macht Frei” tan significatiu. El periodista Thomas Harding acompanyava Irene Alba i Rainer Höss en una visita durant molt temps ajornada; eren la jove i el nét de Rudolf Höss, un dels grans criminals en sèrie de la història. El camp d'Auschwitz havia estat el seu territori d'operacions, com a màxim responsable del que fou terrible giny del nazisme. Les emocions, a flor de pell, només deixaven lloc a una pregunta sense resposta: com fou possible que això passés?

Les emocions eren compartides, ja que Thomas és renebot de Hanns Alexander, el capità que va descobrir i detenir Höss, el març del 1946, quan estava amagat en una granja a la frontera danesa. La visita arribà al clímax quan el grup es detingué prop del crematori, en un pati interior on es conserva la forca en què el criminal fou ajusticiat, el 16 d'abril del 1947. En abandonar el complex, amb les llàgrimes a raig, Rainer exclamà amb veu tallada: “Lamento no saber el lloc on és enterrat l'avi, ja que, si ho sabés, ara mateix aniria a pixar-me sobre la seva tomba.”

Dimarts passat es complí el setantè aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, el macabre indret on s'exterminaren un mínim d'un milió tres-centes mil persones; tot i que el mateix Höss, en el seu judici, parlà de tres milions, quan a les darreries de la guerra, a l'estiu-tardor del 1944, el frenètic procés de destrucció superà fins i tot les possibilitats que donava la industrialització de l'assassinat, només de jueus hongaresos, se n'eliminaren quatre-cents mil.

Malgrat que algun bocamoll insensible ha subtitulat el lloc com a parc temàtic del nazisme per a turistes, visitar Auschwitz no deixa indiferent, quan t'aclapara el pes del gran despropòsit i sents molt proper el drama irracional que visqué Europa durant la primera meitat del segle XX, una època que no és gaire llunyana i de la qual encara es nota una estranya humitat i una vella olor quan es passeja entre els pavellons del camp. Després, Birkenau i les restes de l'extermini sistemàtic i les vies de tren que quasi semblen portar a l'infinit. La Xoà en estat pur. El silenci al mig de la immensitat del camp, on, segur, durant dia i nit, des de la primavera del 1942 fins al gener del 1945, el lladruc dels gossos, els crits dels kapos i les ordres dels SS senyorejaven en la planúria. Al final, l'eterna pregunta: com fou possible que això passés?

Quasi a redós del setantè aniversari s'ha publicat la versió castellana de Hanns y Rodolf, el treball de Thomas Harding sobre les vides divergents de dos homes que la crònica dels seus propis passos havia de portar a coincidir en un moment determinat, un davant de l'altre, en una granja propera a la frontera alemanyodanesa i, també, un apunt sobre els sentiments del poble alemany, amb moltes complicitats mai explicades. Pel que fa a la resta, a les pantalles catalanes La conspiració del silenci, de Giulio Ricciarelli, complementa una necessària visió d'aquells anys negres i de la trama social que els féu possibles.

Aquesta setmana, als informatius, les imatges històriques es barregen amb notícies de l'Orient Mitjà i dels problemes dels fanatismes ideològics i/o religiosos, on Kobane és l'Auschwitz dels nostres dies. Encara, els moviments xenòfobs que s'alimenten en molts racons d'Europa i el creixement dels partits amb components racistes preocupen i ens preocupen. L'antisemitisme i la intolerància són moneda de curs corrent i els totalitarismes amenacen la convivència. Potser l'ou de la serp se segueix covant i no som prou conscients del perill. Cal recordar Auschwitz i evitar que ens hàgim de tornar a preguntar el perquè del nou despropòsit.