Jutges, jutjats i penjats
Cada dia podem veure als mitjans de comunicació detalls del funcionament de la justícia que grinyolen. I el primer de tots és la incapacitat dels governants per assumir el deure de legislar amb diligència i equitat i per dotar-la dels recursos necessaris per fer-ne un instrument al servei de la ciutadania, que és el mateix que dir de la democràcia. Fet el preàmbul –mare dels ous, niu de la serp o qualsevol altre sinònim que identifiqui l'arrel del problema– centrem-nos en dos aspectes, extrets de les declaracions de l'expresident Jordi Pujol davant la jutgessa que instrueix el cas, que criden l'atenció dels no-juristes com un servidor.
Un és el moment en què Pujol intenta explicar i justificar per què desconeixia els moviments dels diners dipositats en un compte d'un banc d'Andorra. La jutgessa el talla i li diu “Limítese a contestar sí o no.” En general, molts jutges tenen el mal hàbit de la prepotència i la mala educació; el mal costum de voler demostrar la seva autoritat limitant el dret dels citats o encausats a explicar-se i la tendència a forçar-los a seguir un codi de conducta acollonida, que no figura a cap llei ni reglament, sota amenaça de desacatament. Hauríem de suposar que a una persona que ha estat citada per un jutge –o portada davant seu– l'assisteix sempre el dret a explicar-se, ho faci llarg o ho faci curt, i que la feina del jutge és escoltar-lo independentment que el que digui li resulti creïble o no.
L'altra qüestió és la filtració de declaracions. La difusió del vídeo de la declaració de Jordi Pujol no ha agradat gens a la jutgessa Beatriz Balfegón, que vol saber qui ho ha passat. Naturalment, en aquests casos la premsa en diu bé, d'això. I les acusacions, les defenses i el ministeri fiscal, també, segons els casos i els moments. Perquè la difusió d'aquest material crea un estat d'opinió que afavoreix els seus interessos professionals o institucionals. Però ens hauríem de preguntar si aquesta pràctica no provoca que es facin judicis mediàtics paral·lels, semblants a l'escarni públic de segles enrere i allunyats de l'estricte sentit de la justícia democràtica que reclamem. Tolerar això és facilitar la imposició d'una sentència no dictada que és tan o més dura que la rubricada pel jutge, sobretot quan el veredicte final no estableix culpabilitat però l'encausat s'endú cap a casa la condemna de la impopularitat. I també ens hauríem de preguntar per què es tolera.
