Simeone i el procés

Un cop han marxat Pep Guardiola i Mourinho, només veig un filòsof a la lliga espanyola: Diego Simeone. Em diuen que com a jugador era un bergant, una rata, però la meva memòria futbolística és escassa i en tot cas com a entrenador de l'Atlético de Madrid ha estat més exemple de joc noble, d'implicació total i de tenacitat que d'una altra cosa. Però sobretot arran d'una frase seva, recent, després de l'anada dels quarts de final de la copa del Rei contra el Barça. Havia estat un partit amb arbitratge discutible, que molts entrenadors haurien denunciat per injust. Hauria estat comprensible, amb més raó o menys: l'arbitratge segurament havia perjudicat el seu equip. Però, preguntat per aquest extrem, Simeone va respondre als periodistes amb una frase digna de Cruyff de Grècia: “El resultado es justo porque ellos hicieron un gol y nosotros ninguno.”

Ni la Constitució abraça la idea de la independència de Catalunya, ni el Tribunal Constitucional arbitrarà mai a favor de l'autodeterminació, ni Espanya es quedarà amb els braços plegats veient com aspirem a guanyar per golejada en camp seu. Quan els jugadors surten al camp, si són professionals o simplement majors d'edat, saben que la injustícia existeix. Saben que els errors arbitrals són freqüents, que fins i tot pot haver-hi àrbitres comprats o parcials, que l'equip contrari pot cometre faltes terribles que passin desapercebudes, que l'afició pot llançar insults i llaunes al camp, que un antropomorf com ara Pepe et pot destrossar un turmell, que la pressió pot ser insuportable i que la gespa pot estar mal remullada. Quan els soldats surten a la guerra també saben que la Convenció de Ginebra és paper mullat. Dels judicis ja en parlarem, avui pot tocar-te protagonitzar un assassinat innecessari, una violació, una massacre, el que convingui. Tot s'hi val quan es tracta de la supervivència sobre l'enemic, i no hi ha roda de premsa posterior on plorar com una nena perquè han xiulat en contra teu. Senyoreta, en Pol m'ha pegat. Tots sabem què és un pati d'escola i tots sabem que tot s'hi val, i que anar a la senyu equival a perdre la dignitat perduda al camp de batalla (a banda del partit, és clar). M'emporto el Monopoly perquè a casa no juguem així. Evidentment que s'hi val fer servir les normes i els àrbitres a favor, o què et pensaves? I els casos de corrupció, i els tempos judicials, i les penes del telenotícies, i les acusacions falses, les acusacions veritables, les acusacions versemblants, els comptes inexistents a l'estranger, els comptes existents a l'estranger, l'ús de la policia, les excuses, les amenaces, les apel·lacions al vet de la UE, els boicots, les escoltes telefòniques, els micròfons als gerros, els articles periodístics pel broc gros, els insults, les riotes, l'intent de provocar desànim i divisió, el foment de noves formacions polítiques que desviïn l'atenció. S'hi val tot, i el que comptarà és si ells han marcat un gol i tu no. I calla.

Per tant, l'opció només és una: tenir un equip millor i tenir-lo unit. Amb una filosofia, una motivació i una confiança interna. Amb entrenador indiscutit, a qui no es burxi dins o fora del vestidor. Una afició fidel i que empenyi. Astúcia, sí, però també bon joc. Ser una estrella, però passar la pilota. Ser millors perquè coneixem el camp contrari i l'àrbitre en contra. Aguantar i sumar i anar a l'una, encara que es pugui perdre. Qui traeix tot això és el veritable traïdor, diguin el que diguin durant els pròxims mesos.