La direcció del procés

El traç de la història, a vegades, s'accelera i tomba imparable cap una banda desbordant determinació. Així va créixer l' independentisme entre nosaltres. La necessitat de furgar en les contradiccions del tripartit, el pas de Convergència per l'oposició, el rebrot de l'espanyolisme en tota la seva esplendor casposa, les temptacions recentralitzadores, les frustracions de l'Estatut i les traïcions de l'Espanya dita progressista, la desinhibició del PP per aquella força interna dels franquisme heretat i de les cabres que tiren a muntanya, i les misèries i les indignacions de la crisi; tot plegat i segurament també alguna disposició astral propícia, en els darrers anys ha anat transformant el catalanisme i n'ha eixamplat les magnituds i els horitzons. I quan la vibració de l'ànima col·lectiva ja havia esdevingut nítidament independentista, l'habilitat, la sagacitat i la motivació de la gent de l'ANC van aconseguir comprometre uns i altres en un projecte comú, allunyant-lo de la disputa pel poder i de les lògiques i els interessos partidistes. En els primers temps la pregunta clau era: els que abracen el nacionalisme convergent, abandonaran l'ambigüitat si la batalla no és electoral, si el que es defensa no és la distribució d'escons? I la resposta va ser que sí. Les multituds, estimulades per la il·lusió i l'esperança, lleugerament eriçades per una certa èpica i convençudes de viure un moment clau en la història del país, han empès a còpia de diades, manifestacions, esdeveniments memorables i fites extraordinàries de tota mena. Però el temps mai passa endebades, el planeta gira i el govern més o menys governa i privatitza i retalla i té una determinada concepció del món i impulsa polítiques devastadores i té la seu del propi partit embargada i tot aquell magnetisme del pare fundador s'ha afogat en tristos episodis de corrupció i la seva biografia més que una novel·la èpica ha esdevingut una novel·la negra.

Si, a més, no es perd de vista que en tot moment, sota l'oneig de banderes, en les aparents generositats i sacrificis, en les arrels que l'aferren al país i l'humus que l'alimenta, i també en la intransigència i la fúria que ens arriba de terres endins, estem parlant d'una lluita pel poder, no costa gens entendre que s'hagin atribuït al president Mas intrigues i maquinacions per segrestar el moviment. I si t'allunyes de la zona de confort del catalanisme més essencial, i avalues honestament els límits de l'èxit del 9-N, tampoc és difícil d'entendre que per abastar majories suficients el procés ha de tombar a l'esquerra i relligar-se amb l'energia rupturista que a conseqüència de la crisi, les seves circumstàncies i la seva gestió travessa bona part del continent. El procés ha de girar a l'esquerra si no vol enfangar-se i embarrancar. Ha de fer com a Escòcia, on l'independentisme va créixer vinculat a l'oposició a les polítiques neoliberals de Londres, i això no es pot fer mentre el lideri un president que més de mig país vincula a les retallades i la corrupció.