Aena no
Crec en les empreses públiques i crec en les empreses privades, però no gaire en aquelles en què l'Estat té el control tot i que cedeix una part del capital a accionistes privats. En diuen privatització, però no és veritat, ja que un 51% del capital no permetrà mai que la participació privada s'imposi a la pública. És per això que no hi crec. L'empresa donarà els beneficis o les pèrdues que vulgui l'administració pública. Si aquesta vol tenir contents els accionistes privats, ho farà en donar uns bons beneficis. Si no hi té cap interès, mantindrà el poder polític, que és el que l'interessa, i deixarà que l'acció cotitzi lliurement en el mercat.
Aena és l'empresa que gestiona tots els aeroports de l'Estat espanyol. Durant el franquisme, depenien del Ministeri de l'Aire, o sigui dels militars. Enaire, l'empresa pública que controla Aena, vendrà un 49% del seu capital a inversionistes privats. Hi haurà dos accionistes importants, amb una participació que oscil·larà entre el 6% i el 8% del capital, que seran la Corporació Alba, el hòlding del grup March, i Ferrovial, de la família Del Pino.
Els dos grups es van fer grans durant el franquisme: el mallorquí Joan March finançà el Alzamiento del Caudillo i el madrileny Rafael del Pino va ser voluntari franquista a la Guerra Civil i es va llicenciar el 1944 com a tinent d'artilleria. La resta d'accionistes serà la terregada, els qui no compten per res, tot i que podran esgargamellar-se en una junta d'accionistes sense que ningú els escolti.
Però hi ha un altre argument pel no a l'Aena. El 23 de març del 2007, a l'escola de negocis Iese de Barcelona, es van reunir prop de nou-cents empresaris catalans per defensar una gestió autònoma dels aeroports i la potenciació del Prat com a centre de connexions internacionals. O sigui, exactament el contrari del que és i serà Aena, una empresa centralitzada a Madrid i a l'aeroport de Barajas. A l'acte de l'Iese hi van parlar Germà Bel, catedràtic d'Economia Aplicada, i el primer expert català en infraestructures, Pedro Nueno, professor de l'Iese, i Andreu Mas-Colell, actual conseller d'Economia i Coneixement, que aleshores era catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra. Hi eren presents tots els pesos pesants de l'economia catalana, des dels presidents de La Caixa i del Banc de Sabadell fins als del Foment del Treball i de la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquests pesos pesants a Catalunya són pesos ploma, en termes de boxa, vist el poc cas que el govern espanyol els ha fet.
Si després de pair aquestes notícies necessita prendre una tassa de til·la, hi afegiré que l'aeroport de Barcelona-el Prat és més rendible que el de Madrid-Barajas. Ara seran dues tasses. Catalunya no té dret a decidir sobre els seus aeroports. Però tenim el dret de protesta. Com a historiador de l'economia catalana d'aquests últims 200 anys, asseguraria que la paraula protesta és la més repetida en els centenars d'escrits que les institucions econòmiques catalanes han fet arribar al govern de Madrid.