La gitana de l'Urgell

Ara que teniu una mostra extraordinària de l'obra de Modest Urgell al Museu d'Art, em sembla oportú recordar la gosadia de l'amic Jordi Soler, que l'any 1977 va incloure a la revista d'empresa Cointra-press de Madrid, on treballava, 16 pàgines que reproduïen un text i uns dibuixos que el pintor homenatjat al vell palau del bisbe va crear al carrer de la Força de Girona, exactament a la mateixa casa on molts anys després van viure els avis d'en Jordi, la seva mare i ell mateix.

El document ve presentat amb el títol La historia de una premonición: el códice de Modest Urgell i es compon de vint pàgines manuscrites, copiosament il·lustrades, en què el pintor relata de forma còmica, sarcàstica, novel·lada, una part de la seva vida que comença amb els auguris d'una gitaneta que li llegeix la mà l'octubre de 1860 i li vaticina que el seu èxit arribaria i li vindrà d'una hora que serà el capvespre. Continua amb la decepció quan, 15 anys després, presenta el seu quadre Soledad a l'exposició de Bellas Artes de Madrid i és rebutjat pels acadèmics del moment. Li diuen que “un katufu només pot fer katòfuls”.
Però la gitaneta se li presenta insistentment en somnis
per recordar-li la profecia. I l'encerta quan el jurat de l'Exposició Oficial de Madrid, inaugurada per Isabel II, adquireix el quadre que ha tornat a presentar.

L'anècdota dóna peu a l'artista per fer una sagnant crítica dels acadèmics responsables de l'Exposició de 1870, que representa com una colla de porcs als quals descriu com a “grassos, retchonjos, inflats, plens de vent, de vanitat, de teorias y d'estètica... Malaït siga qui vos afarta”.

En el mateix paper explica la precarietat de la seva vida a Girona. “Habitava un quart pis del carrer de la Força de Girona, sense altre companyia que un quinqué de petroli, que sempre feia mala cara. Vivíem de bacallà ab patates, de bacallà amb pansas, de bacallà amb bacallà y de bacallà amb il·lusions: d'auques, de rodolins y quatre dibujos o ninots mal pagats... Però érem felisos.” Un dels seus èxits comercials és un personatge anomenat El hombre cuchara, que els nens de tot Espanya llegeixen, segons ens diu, i que podria ser una mena de premonició del Carpanta de la nostra postguerra. Ressenya el primer premi que guanya a l'exposició oficial reglamentària de Madrid amb El toque de la oración. I els canvis que la fama li porta: “Des de llavors plovían els encàrrechs. Ja no vivíam d'ilusions i bacallà, sinó de confitures y llus ab pèsols.”

No acaba pas aquí, però ho deixo. El que entenc és que la petita novel·la de l'Urgell, si va començar a la Força, es va acabar mig segle més tard, potser ben lluny. I jo us en parlo avui. L'ocasió s'ho val.