Sobiranisme a Vancouver
Ara fa un any explicava que tres professors vam organitzar una sessió sobre el procés català a la convenció anual de la Modern Language Association a Chicago. Aquest any la convenció es va fer a Vancouver i tres professors més hi vam tornar a parlar del nostre tema.
La sessió, titulada Thinking 1714: A Memory Event for Catalonia, va presentar el 1714 no pas com una mera invenció nacionalista, sinó com un intent de reescriure la història per buscar efectes transformadors en el present. De reescriure la història ens han ensenyat a dir-ne de seguida manipulació, i naturalment tota escriptura és manipuladora. Però el que dèiem és que aquesta acusació obvia l'altre efecte de la reescriptura, que és l'esforç per pensar el passat d'una altra manera amb la finalitat de recuperar camins interromputs i així oferir noves opcions per al futur. En fi, no és res que no sapiguem a Catalunya, però es tracta d'anar-ho explicant a fora perquè així la construcció del nostre estat es vegi cada vegada amb més naturalitat fins que sigui un fet acomplert.
A la sessió, William Viestenz, de la Universitat de Minnesota, que és nascut a Fargo, a Dakota del Nord, i que ara mateix és segurament la persona que fa els estudis més sofisticats sobre literatura catalana contemporània, va argumentar que la noció de plec de Gilles Deleuze és més útil que la conceptualització d'esdeveniment d'Alain Badiou per entendre l'explotació de les possibilitats virtuals de la història –que, en el nostre cas, és la possibilitat que Catalunya hagués mantingut la seva sobirania després de la guerra de Successió.
Jennifer Duprey, de la Universitat de Rutgers-Newark, que és de Puerto Rico i que està a punt de ser la primera persona (a part de Josep Miquel Sobrer, que ens ha deixat recentment) que aconsegueix una plaça fixa dins d'un departament d'hispàniques havent escrit un llibre exclusivament sobre literatura catalana, va parlar de 1714 i de 1939 com una constel·lació benjaminiana que permet crear una dialèctica entre derrota i potencialitat. Ho va il·lustrar amb dues obres de teatre: l'adaptació de Benet i Jornet de La plaça del Diamant el 2007, i Barcelona de Pere Riera del 2013.
Finalment, jo vaig parlar del Tricentenari com un exemple d'esdeveniment múltiple (mediàtic, polític, activista, acadèmic, turístic) que indica que el canvi històric no cal concebre'l sempre com a ruptura i revolució, sinó que també pot sorgir de transformacions estructurades i orientades cap a la producció d'estat. És una manera de dir en l'àmbit teòric que totes les exigències de trencament radical (Podemos, Joan Herrera, “dret a decidir sobre tot”, “primer la qüestió social i després la nacional”, etc.) són en realitat molt menys eficaces que les negociacions tenses però fructíferes entre el president Mas, Junqueras i la CUP.
És cert que aquest acte acadèmic no ens resoldrà gaire res. Però ja fa temps que cada gra de sorra compta. I la universitat nord-americana, per bé o per mal, és un dels centres epistemològics de la globalització, o sigui, és un dels llocs on es decideixen quins discursos i coneixements serveixen o no per construir el món. Per això, que tres professors que són un producte d'universitats d'elit (en Bill es va doctorar a Stanford, la Jen, a Cornell, i jo, mig d'escallimpada, a Duke) continuïn analitzant el nostre procés és molt bon senyal –un senyal que el sobiranisme manté la disciplina necessària per acabar obtenint el reconeixement mundial que desitgem.
