Guerra
Veig que no s'aturen els homenatges i lloances a Alfonso Guerra. Per això, esgotada ja la meva paciència, haig d'invocar, amb Lacan, un corrent psicoanalític –en el qual no he cregut mai– que ve a dir, més o menys, que el nom sí que fa la cosa, que cal anar amb compte a l'hora del bateig, no fos cas que el nom condicionés identitat, caràcter i comportament del nounat. Però potser sí que en aquest cas el nom fa la cosa si es recorda, per exemple:
a) el seu ego descomunal, la seva megalomania galopant sovint l'abocaven al ridícul més estrepitós, sense que ell se n'adonés. Per exemple, quan anuncià en el congrés d'Extremadura la seva sortida del govern (forçat per l'escàndol del seu germà per un cas de corrupció), explica a les seves memòries, sense el menor pudor, que “todos prorrumpiero en gritos de «no, no, no» y las lágrimas corrían sin control... todos me abrazaban llorando, pidiéndome que continuara en el gobierno, que no les dejara solos”.
b) Aquest cabdillista i messiànic personatge sembla que també es considerava un gran poeta. Segons Alejandro Cercas, Guerra deia que “cuando leía poemas de Lorca le recordaban algunos suyos, incluso le parecían literalmente idénticos”.
c) Considerava el seu cervell un magatzem de cultura equiparable a la que es pogués encabir en l'enciclopèdia més important, amb una compulsiva necessitat d'exhibir el seu saber i, en particular, el que considerava troballes només al seu abast, de les quals calia donar compte a una humanitat desinformada, sovint descobrint el Mediterrani. El nostre ínclit personatge, qualificat per Enric Juliana com “l'Emir de Sevilla” i socialista “descamisado”, era, doncs, un elitista de pedra picada.
d) Com sol passar en personalitats egòlatres i narcisistes que són paradigma de la més alta demagògia, el seus menyspreus i desdenys vers els altres sovint eren mortificants i viperins, i arribava a qualificar Suárez de “tahúr del Misisipí con el chaleco floreado”; a Rodríguez Sahagún, ministre de Defensa, de “brigada chusquero al que le cortan el pelo con el casco puesto”; a Josep Melià, de “consumidor de piensos compuestos Sanders”; a Garaikoetxea, de “vendedor de corbatas”, a Calvo Sotelo, president del govern, d'“un hombre tan soso que su papel más útil sería el de marmolillo en una calle peatonal”; a Soledad Becerril de “Carlos II vestido de Mariquita Pérez”, etc., etc.
e) En definitiva, el millor retrat del personatge, tan temut, però a qui tan divertit pel seu gracejo andaluz trobaven tots els temorosos de no sortir en la foto, el va oferir Jorge Semprún, aquest sí un intel·lectual autèntic: “La idea que Guerra quería dar de sí mismo en las innumerables entrevistas, largas, prolijas... siempre me ha parecido insoportable. Llena de suficiencia, de megalomanía, de intelectualismo Kitsch, de donjuanismo andaluz de la más vulgar especie (aquellas páginas consagradas a describir sus noches dedicadas a hacer el amor y a escuchar Mahler). Era demasiado fácil –tan fácil que yo era propenso a desconfiar– aquella máscara que Guerra había escogido mostrar, aquella persona que hacía el papel de ser, me parecían tan ficticias, tan impersonales, que, sin duda, escondían una verdad oscura, tal vez patética, tal vez sencillamente insignificante; era demasiado fácil, pues, deducir y descifrar una fragilidad esencial, una exageración infantil, una falta evidente de madurez psíquica en todo caso.”
