Són faves comptades
Val la pena
M'he negat moltes vegades a acceptar que hi hagi una literatura per a homes i una altra per a dones. Per mi la literatura la fan homes i dones perquè la pugui consumir tothom, al marge del sexe dels lectors. Ho continuo pensant. Però l'altre dia assegut al Teatre de Salt vaig entendre que hi ha obres que no s'interpreten adequadament si no ets una dona, una mare. El testament de Maria és una novel·la curta escrita per un home, Colm Toibin, que es posa en la pell –i els neguits– d'una mare que sent que ha traït el seu fill quan aquest més la necessitava. Una obra que a casa nostra ha pujat als escenaris en la cara, la veu i el gest de Blanca Portillo. Aquesta mare de Jesús que no reconeix el seu fill com a fill de Déu sinó com al seu fill. I per això no és estrany que Toibin s'imagini una Maria molt humana que reconeix la seva traïció però que també assumeix que tot el que va haver de passar el seu fill “no valia la pena”. Com els deia, era allà a la platea del teatre amb la meva dona, la meva mare i la meva sogra, ja ho veuen, envoltat de mares, que entenien com altres espectadores el que estàvem veient. El discurs, l'opinió, el patiment, l'angoixa, els plors, les il·lusions, els somriures, l'amor d'una mare que es resisteix a veure com li volen fer veure un fill que és el que ella sap que no és. Com se li pot fer això a la persona que l'ha parit? És una qüestió d'instint maternal, animal, que només la dona que ha parit sap i pot expressar. Per això, malgrat tots els vincles afectius amb el teu fill, nosaltres, els pares, no tindrem mai aquella connexió i aquell ascendent que tenen les mares malgrat totes les distàncies –generacionals, ideològiques, físiques– amb el seu fill. Ho tinc molt clar. La Maria que proposa Toibin, també perquè és tan creïble. La veu, la mirada de la mare és la més sincera que ens puguin donar i et dóna la mesura de les coses. Per això sovint hi xoquem perquè no ens agrada el que sentim, però penso que el que ens diu una mare és el que realment val la pena.