Keep calm
Elogi del tertulià
Quintus Septimus Florens Tertullianus, defensor de la causa cristiana a la Cartago romana del segle II, és el culpable del nom de la figura del tertulià. Segons el Diccionari Etimològic de Joan Corominas, quan al segle XVI hi havia la polèmica entre catòlics i protestants, a Castella es van constituir grups de discussió pública i, per defensar la causa catòlica, es feien constants referències a les obres de Tertulià. Cosa que va fer que als assistents els acabessin dient... tertulians. I quan al segle XVII, a les llotges dels pisos alts dels teatres, es comentaven les obres... s'hi feien tertúlies. A més, sembla que per unes referències de sant Agustí a Ciceró –de nom Marcus Tullius– anomenant-lo “philosophaster tullius” –mal filòsof Tul·li– la cosa va degenerar en un ús irònic per referir-se als tertulians com a filòsofs de pega. Però de tertúlies n'hi ha hagut sempre, començant per l'Àgora d'Atenes, on el futur polític el decidien els millors oradors –eh, Pablo?– i on es van viure la ironia de Sòcrates i els diàlegs platònics, però també el naixement de la demagògia i dels sofismes –els raonaments falsos– que Plató va combatre. Per tant, no hem inventat res. Ni nosaltres, ni Pablo Iglesias. I per això agraden tant les tertúlies. Perquè estan en la base de la nostra cultura. El que es fa a les ràdios i a les televisions, fa 25 segles que ho fem els mediterranis. I, com hem vist, de tertulians amb bons arguments i tertulians demagogs, n'hi ha hagut sempre. La gràcia d'ara és que tots podem ser a l'àgora com a espectadors. A casa, a la feina o mentre conduïm. I tot i que la tertúlia generi amors i odis, aquesta columna és un elogi del tertulià. Del bon tertulià. O tertuliana. Que no és una professió, però que és un ofici. Que és el que cal per entendre la realitat a l'instant, interpretar-la ràpidament, ordenar un discurs amb agilitat, executar-lo adequadament i persuadir en la dialèctica.