Dijous passat, al vespre, després del regal d'una agradable i còmplice vetllada amb amics incondicionals a l'hotel El Prado de Puigcerdà (un hotel familiar de bon tracte i bon menjar), vaig tenir ocasió de veure una estoneta el fenomen (ho dic per l'èxit d'audiència i el contingut nefast del mateix) de Gran Hermano VIP. Quin espectacle! Tal com va dir fa uns dies en Xevi Xirgu en aquest mateix diari, visionar tota aquella xavacaneria de personatges i els despropòsits que fan i diuen et deixa “perplex”. Una perplexitat enorme, sense límits, que va augmentant a mesura que escoltes les intervencions amorals dels participants. Tot plegat clama al cel i et fa dubtar del bon senderi dels nostres conciutadans.

Fa algun temps n'hi havia un altre: Gandia Shore (la versió americana, Jersey Shore, encara era més escandalosa), a on tots s'enllitaven amb tots i es picaven i s'insultaven com a forma habitual de relacionar-se. He de confessar que, a pesar que als adults de casa ens tenia esparverats, als adolescents de la família (sort que han crescut i han anat agafant criteri) els agradava d'allò més. Un desastre de productes televisius, és cert. Ara bé, no ens enganyem: a Catalunya Gran Hermano VIP dijous passat va ser el programa més vist, amb un índex d'audiència d'un 26,4% de quota de pantalla. És a dir, la cutreria no és patrimoni només dels veïns de la resta de l'Estat. No és d'uns i no dels altres. La indecència o la mesquinesa no té fronteres i aquestes “virtuts” són propietat de tots. I, segurament, si mai som independents, la ciutadania de Catalunya seguirà consumint aquests tipus de programes i amb el mateix èxit. Poder caldria recordar aquí la teoria de l'escriptor i periodista catalanista Just Cabot, mort a l'exili, a París, que diu: “si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l'altra meitat de gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d'una banda, al que s'assemblen més és a les bestieses i al lèxic de l'altra banda”.