A la tres
Udo Lattek
Ara que tothom parla de la crisi institucional del Barça i que tots els entesos del país (és a dir, aproximadament uns set milions d'habitants) consideren que l'equip ha perdut pistonada després d'un parell de temporades més aviat grises, no estaria pas malament fer una mica de memòria i recordar què era la grisor de veritat en l'univers blaugrana. Per exemple, l'etapa a la banqueta de l'alemany Udo Lattek, figura que va sepultar en aquell club calamitós tot el prestigi que havia assolit com a preparador del gran Bayern.
A Barcelona hi va estar entre 1981 i 1983. Tothom amb prou edat segur que tindrà un calfred d'angúnia rememorant aquella època infausta, de davanters centre segrestats, de perdre lligues dilapidant miserablement cinc punts d'avantatge a poques jornades del final, de conformar-se de tant en tant amb una competició europea de segona categoria com la Recopa, o una copeta del rei, glòries menors, únics trofeus que l'alemany va alçar. Un període de mediocritat soporífera, joc neguitós, espès, afició angoixada i entorn pressionat per aquell concepte d'urgència històrica que tan bé definiria Menotti, successor de Lattek en el càrrec i en el fracàs. Allò sí que era grisor. Aquella poca estatura esportiva i institucional que pretenia aixecar el cap a cops infructuosos de talonari, fitxant figures com Schuster o Maradona, que acabarien dinamitant el vestidor i trasbalsant el club sencer.
Udo Lattek, afectat de Parkinson, feia temps que havia perdut la lucidesa. Qui sap si abans d'iniciar el declivi físic va ser a temps de gaudir dels anys del millor Barça de la història. Si va poder-ho veure, deu haver mort erròniament convençut que aquell ‘entorn' caïnita que, segons es diu, ell va ser el primer a identificar com la malaltia crònica del club, finalment s'havia curat.
Als que tenen encara el senderi intacte, que el record d'aquella grisor els sigui antídot contra el pessimisme i revulsiu contra la incompetència.