La funcionària dorment

Ho vaig veure amb els meus ulls en unes oficines d'Hisenda a Barcelona. Jo anava a preguntar una cosa, però no vaig arribar a dir res perquè la funcionària a la qual m'adreçava estava ben adormida. La posició del cos era enganyosa, mantenia l'esquena tibada i el cap dret, semblava ben bé que estigués en actitud d'atendre el públic, però dormia. Tan plàcidament, que no vaig gosar despertar-la i vaig anar cap a una altra banda caminant gairebé de puntetes. Una mica més i demano silenci a la gent del voltant per respectar el son de la funcionària.

La paraula funcionari està molt desacreditada. El civil servant dels anglesos és més noble, més democràtic, perquè la idea de servir és tota una declaració de principis. La tradició espanyola, en canvi, han consagrat la imatge del funcionari buròcrata malagradós, despòtic, barrut, perepunyetes i gandul. Quan algú actua amb rutina i desgana el qualifiquem de funcionari, i sempre hi ha funcionaris –ep, i funcionàries!– que fan honor a la mala fama. Per això m'estimo més una funcionària que dorm que no pas una altra que t'atén amb displicència i un odi explícit al gènere humà.

Els funcionaris funcionaris desperten instints assassins. Els escanyaries quan estàs perdut en un laberint de tràmits i no t'ajuden gens. Però aquest cas va ser a l'inrevés. Vaig sentir tendresa per la funcionària que transitava pels llimbs de la son com si estigués practicant ioga, amb el cos dret i la cara serena. Al cap d'una estona, quan me'n vaig anar, vaig passar expressament arran seu i la vaig veure desperta i fresca com una rosa. Em vaig quedar amb el dubte de si la dormició que jo havia presenciat obeïa a un ensopiment ocasional o si és que trencar el son és un hàbit, una habilitat potser. Potser té el do d'una catalèpsia voluntària, molt semblant a la de Mariano Rajoy, que sembla que parli, però que en realitat no hi és, vés a saber on para.