La venjança
Hem de contemplar
un espectacle penós d'individus de dubtosa imparcialitat, erigits
en jutges de causes presumptament nobles
Cap a finals del 1713, i davant les dificultats que tenien les tropes borbòniques per aconseguir la plena conquesta de Catalunya, el duc de Pòpuli (que Satanàs el tingui sempre a la fossa de l'infern) adopta una nova estratègia per combatre els grups o escamots que es resistien a l'ocupació. Aquesta maquinació va consistir a crear una xarxa d'espies i confidents que havien d'informar de la identitat dels lluitadors que s'amagaven per masos i viles, i dels moviments d'insurgència que poguessin detectar.
Com ja és conegut, Josep Riera de Vallfogona del Ripollès, antic amic i patriota que havia lluitat colze a colze amb Francesc Macià i Ambert, més conegut com a Bac de Roda, en el cos de l'exèrcit que manava Rafael Nebot, va canviar de bàndol. Josep Riera, potser per reconciliar-se, potser perquè veia la guerra perduda, potser per fer mèrits en el nou exèrcit borbònic al qual va anar a raure, va denunciar el lloc on s'amagava l'heroi de la guerra de Successió, i el final és per a tots conegut: Bac de Roda moria penjat a la forca el 2 de novembre del 1713. Però el millor d'aquesta història és la sort del traïdor: el Vallfogona, que és el nom de guerra que tenia segons el romanç popular, va morir poc després, el 15 d'abril del 1714 en una topada entre les forces borbòniques a les quals s'havia unit i un grup de miquelets austriacistes. Quan es va saber la notícia, uns quants lluitadors del regiment d'Ermengol Amill van anar fins a la tomba d'en Josep Riera, van desenterrar el cadàver, el van penjar a la forca, i el van esquarterar tot seguit per judes. Una versió setcentista de la venjança catalana. Perquè al capdavall, malgrat les barreges i els llustres contemporanis baratets que ens han fet dir que som pactistes i defensors de la pau, el tarannà real català és aquest. Tot i la nostra capa de pusil·lanimitat i el factor mesell que tant abunda, encara molts tenim a la sang la ira dels nostres avantpassats. Ens agrada rebentar, engegar a dida i treure foc i bilis pels queixals. I continuem fent el mateix, malgrat que hagin canviat algunes formes.
Tot advertint El lector que no formo part de cap dels partits polítics actuals i que no jutjo ni prejutjo res ni ningú, perquè tampoc no me'n considero pas capacitat, observo amb una certa estupefacció els moments que vivim. Moments que amb possibles bones intencions fem passar davant de la justícia o davant d'una comissió parlamentària, un seguit de personalitats a les quals es pot tenir més o menys o cap simpatia, però que en realitat tot té pinta de no ser res més que una versió putrefacta de la ira catalana. Com que no m'ho he pogut empassar, no ho puc pair, encara em dura i el que em durarà, en el moment que tingui una mica de poder: ara sabran qui sóc! La hi tinc jurada, ens ho hem de cobrar, ara ho pagarà car... són expressions que es posen en pràctica cada cop que giren les tornes en política i en altres àmbits de la vida laboral. I així, doncs, hem de contemplar un espectacle penós d'individus de dubtosa imparcialitat, erigits en jutges de causes presumptament nobles.
Abans, contra traïdors, caragirats i botiflers, s'hi actuava amb contundència i encara avui dia jo seria el primer d'anar a desenterrar els Joseps Riera de torn. Però aquestes revenges de saló contra teòrics malfactors i el posterior descrèdit i arrossegament públic pel fang entre mitjans de comunicació i la xarxa plena d'ignorants que garlen massa, és d'una vilesa tan o més grossa que la mateixa traïció.
Si són culpables, que la paguin. I si no, que es repari el mal que es fa. I compte que, en lloc de jutjar un Josep Riera, potser no estiguem jutjant un Bac de Roda. Des de ja fa un grapat d'anys tenim uns quants objectius molt desenfocats.