Abandonats

Refugiats en un espai tan poc acollidor com un túnel, caminant, morts de fred, a través d'un paisatge tan bell com desolat, clavats en una caravana interminable de vehicles congelats i, tots ells, trasbalsats per la desagradable sensació d'abandonament i per aquella barreja d'indignació i desconcert que mai saps quines derives pot emprendre. Parlo, és clar, dels efectes de la nevada d'aquesta setmana i de la gent atrapada a les carreteres, però també podria estar descrivint la crisi. És així com se senten generacions senceres de congèneres, aclaparades per les circumstàncies climàtiques adverses i condemnades a la intempèrie. La meteorologia i el capitalisme tenen aquestes coses, però la responsabilitat en relació amb el model econòmic i els vents conreats i desencadenats pels déus de la política que coneixem és molt més òbvia, molt més lacerant. La meva amiga Cristina té una greu lesió que li impedeix seguir exercint la docència. Passa bona part del dia al llit, atapeïda de medicaments que li generen una certa confusió, camina amb dificultat i si es manté més de dos minuts dreta el dolor la travessa. Li acaben de denegar la invalidesa absoluta. Ella diu, amb amargor, que perquè és massa jove, que no són raons mèdiques sinó pressupostàries, que els mateixos metges del tribunal en són conscients, que ara se la considera una despesa a retallar, un luxe que la societat del benestar no es pot permetre. Em parla dels policies joves, atlètics i vigorosos del cas 4-F als quals es va concedir la invalidesa que a ella se li nega per il·lustrar les obscenitats d'un greuge comparatiu que ho és des d'uns quants punts de vista. Aquesta és una societat fracassada i no ha estat per les fatalitats de la meteorologia sinó per les decisions polítiques que ha quedat tanta gent a la intempèrie i que expulsa generacions senceres i les convida a trencar el contracte social. La dels que com la Cristina tenen uns 30 o 35 anys, fins i tot quan tenen bona salut, ha estat tractada amb particular cinisme. Fills d'un cert benestar, van entendre que calia formar-se, van respondre a la crida de la universitat i van creure que havien d'esdevenir la millor versió d'un mateix. Ara, diu ella, està rodejada de precarietats. Amigues amb llicenciatura i premis literaris sense feina, enginyers amb tasques de responsabilitat que treballen sense cobrar o cobrant sous miserables, gent preparadíssima, amb idiomes i màsters, que destinen totes les energies a la lluita per la supervivència, actors, dramaturgs, poetes brillants i reconeguts, dedicats al funambulisme econòmic. Si el nostre model social tracta així a qui hauria de ser referent i estímul, què ens deu estar esperant en el futur? Tant amb formació com sense, o amb salut o sense, tenim diverses generacions que busquen la sortida amb el fred clavat als ossos i moltíssima gent abandonada pels camins; colpits per les lleis més dures i més insolidàries del nostre model social. A qui pot sorprendre que es proclamin antisistema o siguin partidaris de la fractura, si ha estat l'ortodòxia i la presumpta sensatesa el que ens ha portat on som.