Pobra obra pública

Sense prejutjar en cap cas la qualitat de les obres públiques, sí que és cert que els models de contractació per la via de la convocatòria pública amb pliques i pressupostos a la baixa són, en si mateixos, molt arriscats per la correlació entre preu i qualitat. Sabem que les baixes són estimulades, més ara, per la migradesa de les finances locals i pel model de contractació d'obra que no disposa d'indicadors clars sobre la temeritat de la baixa. Alhora, s'hi afegeix un element curiós: les millores proposades. En definitiva, s'estimula la baixa substanciosa que voreja la temeritat i alhora, sorprenentment, es valoren les millores proposades. Molts ens preguntem si no fóra millor que els costos de les millores, que no sempre tenen a veure amb l'obra concursada, s'incorporessin a la qualitat de l'obra motiu de concurs i al cost final. Això, a la pràctica, reduiria els modificats i l'increment del cost, que poc tenen a veure amb la qualitat. És força habitual que la certificació de l'obra finalitzada suposi que el seu baix cost es multipliqui per un coeficient que acosti el preu final al cost real. Vaja, que no sé com encara surten bé moltes de les obres públiques que es fan als nostres pobles i ciutats si ens atenim a les condicions en què s'efectuen. I les empreses no escollides, no diuen res?

La darrera decepció la tenim al centre cívic de Ridaura, a la Garrotxa, premi FAD que ni ha estat funcional ni de la qualitat que s'esperava. L'alt cost del seu constant manteniment i de les reparacions n'han fet inviable la continuïtat. Ara ja es parla d'enderroc. Això és un petit exemple de la realitat que molts ciutadans sols coneixem per la premsa. Sobta que, en un moment en què la presumpta mala gestió dels poders públics és motiu de delicte, no ho sigui, també, l'actuació dels autors d'unes obres que al final se sufragaran amb les minses economies dels ciutadans. I, d'això, o no se'n parla o se'n parla poc. No se'n derivarien responsabilitats? La magnífica Facultat de Dret de la Universitat de Girona, pocs anys després de ser inaugurada, va haver de refer les escales de pedra que donen accés a la façana principal perquè es van anar esquarterant, peça per peça, amb motiu del fred i les glaçades. El carrer Santa Clara de Girona es va haver de reconstruir per la trencadissa de la pedra que pavimenta la calçada. Moltes obres del pla de barris s'han hagut de refer per la mateixa raó: paviment prim de pedra que no suporta el pes dels vehicles. El carrer Pare Claret de Girona i el carrer de l'Hospital a Sant Feliu de Guíxols, per exemple, són una evidència de la baixa qualitat executiva. L'institut de Sant Feliu de Guíxols n'és un altre exemple. Al final, es miri per on es miri, tot va a càrrec del contribuent. I, vist això, què podem exigir? En primer lloc, cal exigir responsabilitats als dissenyadors, arquitectes, executors i empreses de construcció. En segon lloc, han d'assumir responsabilitats aquells polítics que elaboren les bases de les convocatòries, coneixedors que hi haurà baixes pressupostàries que atemptaran contra la qualitat de l'obra sense aplicar-hi mesures de control. En tercer lloc, cal demanar explicacions a alcaldes i regidors que permeten aquestes baixes i toleren els modificats de l'obra i els augments pressupostaris “no previstos” que l'encareixen notablement. Fora de casa, Sacyr i Castor són exemples de la falta d'estètica, de moment, en el que és l'ús dels diners públics. Pobra obra pública i pobres de nosaltres si no ho corregim!