L'estancament
En els aparents èxits del sobiranisme dels darrers anys ja hi havia la llavor de la paràlisi que aquests mesos estem vivint. Centenars de milers de persones han sortit per la Diada, han format cadenes humanes i V al cor de Barcelona, però en aquests esclats de joia col·lectiva es revelava també la incapacitat de la majoria per oferir els sacrificis superiors que una independència exigeix. El procés participatiu esdevingut el 9-N va representar un gran moment d'afirmació nacional i, no obstant això, es pot interpretar com l'oportunitat malbaratada d'organitzar un referèndum de sobirania oficial, un gest al qual ningú no gosarà apel·lar durant molts anys perquè aquest cartutx ja ha estat disparat. La il·lusió per un país lliure més just i més igualitari que convoca l'assentiment d'àmplies capes de la població desdibuixa els actes de coacció necessaris per construir un Estat, voluntat de poder que l'estament polític s'absté de promoure i que la gent no reclama perquè no està disposada a conviure durant un temps amb un conflicte d'alta intensitat encara que després ens haguem de convertir en l'Holanda o la Dinamarca del sud d'Europa. Per bé que alguns entenen que “mai no s'havia arribat tan lluny”, val a dir que, en termes d'eficàcia, els indicis de ruptura amb la dinàmica autonomista han estat molt escassos i amb exemples que pertanyen més al regne de la litúrgia i del simbolisme que al de la política i al de la creació de nous marcs normatius que siguin obeïts. Com he defensat diverses vegades, l'única escletxa d'expressió sobirana procedent de la classe política es condensa en la desobediència del president de la Generalitat a la providència del Tribunal Constitucional espanyol a l'hora d'encapçalar el procés participatiu. Però aquesta circumstància difícilment tindrà repercussions més enllà d'allargar el crèdit polític de Mas, com és el que li ha permès retardar la convocatòria electoral fins al setembre, si la desobediència no es generalitza en un termini breu a gran part de l'espai públic en els diversos àmbits que es requereixen (tributació, defensa, diplomàcia) per impulsar el trencament unilateral.
En un altre sentit, el germen del desencís que ara estem experimentant procedeix de la constatació que una de les grans virtuts que es predicaven del procés, l'autonomia de la societat civil dels actors polítics, era fins a cert punt irreal. La benedicció del pacte Mas-Junqueras per part de l'ANC quan en el seu full de ruta constava que la declaració d'independència s'havia de proclamar per Sant Jordi del 2015 o quan la seva presidenta demanava de la manera més encesa eleccions immediates poc després del 9-N permeten copsar que, en els moments crítics, preval la voluntat de l'aparell polític i no es va més enllà del que es proposen els seus líders. El poble no és capaç, per fer servir una expressió en boga abans de l'actual fase d'estancament, “de passar-los per damunt”. Comptat i debatut, el desert que està travessant el moviment sobiranista es revela com el paisatge que resta quan el miratge s'esvaeix, quan la retòrica ja no dóna més de si, quan ens adonem que els partits sempre han estat presoners de les mateixes inèrcies i no van més enllà perquè la ciutadania tampoc no comptava amb el fet que la independència li reclamés un preu més alt que sortir al carrer un cop a l'any o votar. La qüestió serà què succeirà quan aquesta intuïció que plana en l'opinió pública que participa de l'ideal de la llibertat nacional es transformi en convicció, com s'entomarà que els mesos vagin passant i no s'avanci amb unes estructures d'estat i que el 27-S es dilueixi sense gaires diferències amb unes eleccions autonòmiques normals. La majoria es desmobilitzarà? Votaran altres promeses d'emancipació nacional que no comportin trencar amb Espanya? O es radicalitzarà en una expressió política que encara està per construir? En qualsevol cas, més que provar d'eixamplar el perímetre dels convençuts per la causa potser cal que els que ja hi són estiguin disposats a arribar fins al final.
