El llegat de Turner

He tornat a veure Mr. Turner, el film de Mike Leigh sobre el pintor anglès que consta en el títol, i n'estic contenta: en una segona visió, mesos després de la primera, he fet atenció a detalls que m'han commogut. N'apuntaré dos. Hi ha un moment en què Turner, assistint a un acte social, escolta una dona que toca al clavecí una peça que li sona. Queden sols a la sala. Ella li diu que la peça és de Beethoven i aleshores ell li comenta que sent una especial estima per Henry Purcell. També és el cas d'ella, que aleshores interpreta l'ària El lament de Dido. El pintor la canta: “Remember me, but ah! Forget my fate.” Recorda'm, però oblida el meu destí. Ho fa amb una veu aspra, entonant penosament, però es crea una emoció. Quan s'acaba l'ària, Turner diu que parla de la pèrdua de l'amor i la dona té els ulls plorosos. No sabem per què. És perquè li ha revingut un record dolorós? És per l'emoció que, a través de l'ària de Purcell, ha compartit amb un desconegut? Que no sapiguem el perquè forma part del misteri de l'art, que es manifesta amb la música i en la mateixa escena cinematogràfica. Aquesta emoció de l'experiència estètica no només arriba als espectadors, sinó que en cadascú pot tenir una altra vibració.

Molts minuts després, un fabricant de plomes d'acer, Joseph Guillot, li ofereix a Turner cent mil lliures per tota l'obra. Leigh es permet una llicència: Guillot només va intentar comprar-li unes pintures i va ser un altre col·leccionista qui va voler adquirir-les totes. Tant se val. Turner li diu que és impossible perquè n'ha fet una donació pública. Leigh, fent-ne un retrat complex, mostra Turner com un misogin i un egoista al servei del seu art. Tanmateix, tan diferentment a tants d'artistes moderns i familiars, Turner va llegar gratuïtament bona part de la seva obra que, sense pagar entrada, es pot contemplar a la Tate, a Londres. I està bé que a les col·leccions reals no hi hagi cap pintura de Turner, que va ser detestat per la seva coetània reina Victòria.