En què ens hem equivocat?
Després de l'expansió ve el declivi. Aquesta és una llei general de la història autenticada per mitjà de múltiples exemples, el més conegut dels quals és, probablement, el de l'ascens i caiguda de l'imperi romà. I també és una llei general biològica, només cal fixar-se en els humans, en el declivi físic i mental dels ancians. A partir d'aquesta premissa major, podem entretenir-nos a cercar excepcions, sense èxit. Ve a tomb aquesta introducció perquè amb la fi de l'any 2014 i l'inici del 2015 s'ha instal·lat la idea que la tendència de l'independentisme ha passat del creixement al decreixement.
Cantar les absoltes a l'independentisme potser encara és prematur. Però la sensació que l'expectativa pot acabar en frustració és un horitzó de futur que va prenent forma. I, abans que sigui massa tard, caldria evitar que el país s'escolés pel forat de l'aigüera. Perquè, ara com ara, gairebé tot el que havien construït les generacions actuals està a punt de quedar ensorrat. És a dir, que a Escòcia va guanyar el no, però el seu camí cap a la independència no només no ha quedat tocat sinó que els scottish continuen fent camí. Però a Catalunya, una marxa enrere sense consumar l'acte plebiscitari s'interpretarà en clau de derrota o de rendició. I aquest és l'escenari al qual, entre tots, ens estem abocant.
Quan no hi ha beneficis es reparteixen culpes. I en aquest país tenim per costum carregar els neulers a Madrid, eufemisme d'Espanya. Els antecedents, innombrables, justifiquen la nostra inclinació cultural a descarregar-nos les responsabilitats per penjar-les a l'adversari o enemic exogen. De fet, aquest no és un vici privat dels nacionalismes, les esquerres s'han passat molt de temps culpant els poderosos de tots els mals. I s'han quedat tan amples. Així que, els individus i les col·lectivitats haurien d'assumir, honestament, la part de falta o de pecat que ben segur han comès.
En què ens hem equivocat? Aquest és l'acte de contrició que podríem fer si considerem que encara som a temps d'acabar la maniobra amb dignitat. I a mi em sembla que el gran error ha tingut a veure amb la tàctica de bastir trinxeres sense tenir la previsió de crear zones de seguretat. Els ambientalistes defensen les zones d'aiguabarreig per resoldre la topada entre l'aigua dolça i l'aigua salada. Els lingüistes defensen les terres de frontera, que permeten la convivència civilitzada entre els parlants de dues llengües o dialectes diferents. Els estrategues de la guerra i la pau imposen zones de seguretat en la mediació dels conflictes bèl·lics. L'independentisme, en canvi, va rebutjar la tercera via. I aquesta vegada és la imprudència la que ens pot haver fet traïdors.
El plaer efímer, la immediatesa, la llibertat d'opinió desproveïda d'argumentació, l'exaltació pel nou sense l'enamorament pel vell, entre d'altres qualitats reptilianes, són formes de vida catalana actuals. Podrien ser unes altres, però són aquestes. Un conjunt significatiu d'intrèpids es van llançar a l'aventura moguts per la bona fe o, simplement, perquè de tant en tant cadascú ha de fer el que li ve de gust. Sense donar explicacions. Però el sentit de país, o d'estat, requeria haver entès el significat de l'eslògan creat en els anys de les Edicions d'Aportació Catalana pel grup de Joan Ballester i Canals: “Entre tots ho farem tot”. La Crida a la Solidaritat també havia usat l'eslògan “Tots”. La memòria col·lectiva ens ha fallat.
No preveure que sense xarxa de seguretat no es podia emprendre el procés de transició nacional és una negligència que comporta el fracàs de la maniobra. Un país no pot accedir a la independència perquè ho decideixi la minoria majoritària. Això ja se sabia abans de començar i era una pedra amb la qual no calia tornar a ensopegar. Que no calia perdre el temps intentant convèncer els hostils, també se sabia. Però deixar en fora de joc el conjunt divers del catalanisme polític no independentista haurà significat l'error estratègic més gran comès mai per les patums de la pàtria. I, morts d'èxit, ens lleparem les ferides feliços i menjarem anissos.
