Savi Torres Monsó

Faig tard i, doncs, no puc afegir gaire res més a tot el que s'ha dit sobre la figura i l'obra de Paco Torres Monsó. En tot cas, només fer algun comentari al marge. En un dels millors resums que s'ha fet de la seva aportació a l'art català del segle XX (i XXI!: no hem d'oblidar que Torres Monsó va continuar treballant fins a l'últim moment i que va morir just després de la clausura de la seva última mostra, Drone, al Bòlit de Girona), Narcís Sellas parla d'ell com d'un “interpel·lador intempestiu”. Sellas, especialista en l'escultor gironí i estudiós de l'art contemporani no solament des del vessant estrictament estètic sinó a través de les relacions que manté amb la política i la societat, es queixa que aquest país no dedica els suficients esforços a les anàlisis en profunditat del fenomen artístic. Tot i això, és capaç d'escriure un resum acotat de les etapes de Torres Monsó, tot un índex per a futurs estudis. En destaca les èpoques clàssiques, el pas per l'informalisme, el descobriment de l'art pop i del neodadaisme, “el ressò conceptualista”, la militància cívica (i crítica), el rebuig a la consideració de l'art com a pràctica elitista, el postmodernisme i un minimalisme que abraça la reflexió final, escatològica.

De tot el que diu Sellas en el seu article de Núvol, em quedo amb l'“interpel·lador intempestiu”, aquell que et parla quan no toca o, per dir-ho millor, quan algú ha decidit que no toca. Que et parla i t'interroga i posa en dubte els teus prejudicis, la teva seguretat. I espera la teva resposta. De Torres Monsó potser retenim la placidesa de les lletres (A,b,c,q) que no són toves sinó que es desfan amb la robustesa que les manté dretes, però fins i tot en aquest missatge que serveix com a joc infantil s'amaga la seva real naturalesa: el capteniment del savi que modela la forma fins que te'n mostra el sentit.