Purgants Syriza

John Micklethwait, en el darrer número de The Economist de gener, s'acomiadava dels seus lectors com a editor en cap d'aquesta capçalera. Una publicació coneguda per la seva fidel adscripció liberal i pel seu suport al capitalisme optimista i desacomplexat, a prova de bombes i d'evidències, que ha estat dut a l'altar de la trompeteria mediàtica global per les cimeres de Fòrum Econòmic Mundial. L'exeditor s'acomiadava amb un nou cant a l'optimisme en una peça notable titulada The case for liberal optimism. Els en recomano la lectura. Per allò que una bella mort (editorial en aquest cas) tota una vida honora, l'autor feia una defensa a la britànica de la seva feina al capdavant de la publicació, del seu ideari, i presentava amb rigor els reptes que ara per ara ennuvolen el seu optimisme. La desigualtat i el capitalisme de plutòcrates. La diagnosi, venint d'on ve, l'honora. Des d'aquí, en unes latituds on abunda el partidisme desacomplexat dels mitjans, l'intercanvi de favors i el monolitisme ideològic (en altres paraules: el tir al plat a Podem, la caça de bruixes als partidaris del procés i la filtració interessada de dossiers) només podem mirar-nos-ho amb una certa enveja.

Que l'Estat espanyol només dóna lloc a liberals de càtedra és una evidència com poques n'hi ha. De tant reiterar-ho, tots plegats ens hem acabant avorrint de dir-ho. Exiliats acadèmics a banda, aquest és un país on la prèdica es fa tot sovint al redós de la llei de la funció pública i on, arribat el moment, quan algun d'aquests il·lustres professors fan el pas endavant en l'àmbit polític, més d'hora que tard acaben engolits pel monstre. Per a mostra, l'actual secretari d'estat de Cultura, José María Lassalle, autor, entre d'altres, de Liberales (Debate, 2010) i reconvertit a dia d'avui en ariet del centralisme il·lustrat i homogeneïtzador del senyor Wert.

Els mals assenyalats per Micklethwait són els mals que d'una manera o altra, amb totes les dosis de populisme i improvisació que vulguem, els únics que gosen posar a dalt de tot de les prioritats de govern són els partits de l'anomenada esquerra alternativa. Subratllem-ho, senyor Iceta, senyor Sánchez: plutocràcia i desigualtat, totes dues. Parlem del de sempre: de Castors, de les radials de Madrid (ai, Madrid), de la black Bankia, i al seu costat, de la pujada de la llum, de la supressió de beques... Vivim en un país fort amb els febles i feble amb els forts. Just el contrari de la línia anunciada per Syriza.

La meva esperança que la nova esquerra arregli el desgavell actual, siguem honestos, és baixa. Els mals diagnosticats són profunds; el poder dels mercats, imponent; el lideratge alemany, absent, i la solidaritat europea cotitza a la baixa. Grècia entra en un període de turbulències de desenllaç desconegut. Amb alguns asos a la màniga (noves dades de creixement, baixada del dèficit fiscal primari, Rússia i l'arma de destrucció massiva del bloqueig institucional de la UE) però amb massa poc temps per desplegar les seves cartes. El tic-tac d'un col·lapse bancari. El regal de Syriza a l'esquerra europea i als liberals del senyor Micklethwait, tanmateix, és important: el de mostrar la línia divisòria entre liberals (competència!) i progressistes (igualtat!) enfront dels conservadors (quedem-nos com estem!) partidaris d'amagar-ho tot sota l'estora del creixement econòmic. L'actual pèrdua de rumb tant ideològica com institucional d'Europa demana a crits una Syriza. Vull creure que els nostres dirigents ho han entès: donar un cop de porta a l'esperança és el pitjor dels remeis.