La creu perseguida

Al llarg de la història, el vessament de sang per motius religiosos ha tingut manifestacions ben nombroses arreu del món. Aquests darrers anys, però, les matances i persecucions de milers de persones, per les seves conviccions o creences, s'han tornat a produir amb una intensitat paorosa, en determinats països d'Orient i de l'Àfrica. La llibertat religiosa o de culte és del tot desconeguda i inaplicada en molts estats de l'ONU. El mateix podríem dir del respecte als drets humans bàsics (expressió, reunió manifestació, etc.), a la repressió i condemna a mort que poden sofrir algunes minories sexuals, en alguns països, o bé a la discriminació legal per motius de gènere. A Europa mateix, amb la guerra de Bòsnia, vam ser espectadors massa silents de les neteges ètniques que s'hi produïen, sovint sobre un substrat de caire religiós. I també vam veure, de lluny, les matadisses entre hutus i tutsis a l'Àfrica.

Darrerament, però, l'esclat irracional de l'anomenat Estat Islàmic i el seu corresponent africà han continuat la repressió massiva amb una salvatgia inhumana, impròpia dels nivells de civilització a què se suposava que havíem arribat. Estat Islàmic mena un genocidi planificat sobre el poble kurd i la minoria assiriocaldea a la regió propera a Kobane, així com sobre les minories cristianes d'Iraq i Síria. L'assetjament militar i les restriccions de tota mena han forçat a l'exili centenars de milers de persones que han hagut d'abandonar la seva terra per salvar la vida i, alhora, mantenir-se fidels a la seva fe. No fa gaire, a l'Orient Mitjà, una de cada quatre persones era cristiana. Ara, amb prou feines si arriben a ser-ne una de cada deu. A Nigèria, Boko Haram –que vol dir “l'educació no islàmica és pecat”– ha assassinat, en 5 anys, de 12.000 a 15.000 persones, moltes d'elles decapitades. Els cristians hi són caçats com mosques i, com els nazis amb els jueus els anys 30, les seves cases, esglésies i dependències són senyalades amb una N de natzarè a la façana, per palesar la seva condició cristiana i facilitar-ne el saqueig, l'assalt i la destrucció amb aquesta identificació pública. Al sud del país, de majoria cristiana, han patit segrestos de centenars de nenes i noies, forçades a convertir-se a l'islam i a esdevenir mullers inesperades dels seus raptors assassins.

El respecte a la diversitat de conviccions religioses i a la llibertat de pensament i consciència, el dret a practicar els propis cultes, ha de ser compatible amb el dret dels altres a fer el mateix i a pensar diferent. L'acceptació de la diversitat de creences religioses i de pensament ha de poder fer-se amb harmonia, lluny de pràctiques militars i mesures legals que en restringeixin o eliminin drets humans essencials. És així que ho ha defensat el nostre Parlament, per unanimitat, i que ho ha fet també l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa. La coexistència pacífica entre gent que pensa diferent, amb una altra fe i amb cultes també distints ha de ser possible, en un mateix territori, i ningú no està legitimat, menys encara en nom de cap religió, per imposar-hi tot el contrari. Ja al segle XVI, Sébastien Castellion va sentenciar que “matar un home no és defensar una idea, és matar un home”. Acostumats a alçar la veu contra persecucions nacionals, discriminacions socials i dictadures polítiques, clamant a favor de la llibertat sense excepcions, els ciutadans, creients o no, hem alçat prou la veu davant d'aquesta persecució religiosa? Els cristians de Catalunya han fet prou per denunciar-ho i solidaritzar-se amb les víctimes, al cap i a la fi coreligionàries seves? Ho han fet els musulmans que viuen entre nosaltres? Els perseguits i assassinats no són famosos, però sí que són persones. Com nosaltres.