En Bene, bo i savi

Figueres aquest dissabte va clarejar amb la notícia que Josep M. Benejam havia mort durant la nit; el seu germà Lluís ho havia posat al Facebook. En Bene, com era comunament conegut, havia estat impressor, conduïa una de les empreses d'aquesta art més conegudes i de més prestigi a Figueres, i a casa seva s'havien imprès bona part dels llibres que s'han publicat a i sobre la ciutat. Però ara i aquí sobretot compta que anys enrere va ser molt actiu en associacions i moviments ciutadans ocupats i preocupats per aquelles coses elementals quant a la decència social i nacional; he estat a punt de posar de títol “En Bene, medicament genèric”.

Feia temps que estava malalt, molt malalt, però l'arribada del desenllaç ha deixat astorats, entristits i impotents familiars, amics i coneguts; bona mostra n'ha estat les persones que han omplert el temple arxiprestal de Sant Pere per compartir la cerimònia religiosa, però també civil com ha fet explícit Mn. Josep Taberner. Així el celebrant s'avançava a la perplexitat experimentada per algú que, tenint en Bene per un temperament llibertari, s'estranyava que fos ell mateix que hagués disposat, entre moltes altres coses, que el comiat se celebrés al temple que ens acollia. I ara, parlant d'anarquisme, ens va bé per fer avinent que Benejam estava caracteritzar pel que anomenem empordanesisme, aquesta gràcia imprecisa –som humans, per tant, lluny de la ciència exacta–; per això la majoria dels indígenes presents vam trobar natural de trobar-nos amb el Bene que havia viscut un diguem-ne llibertarisme cristià, potser –i amb permís, segur, del papa Francesc– l'únic cristianisme possible, a l'Empordà i enllà.

L'altre concelebrant i amic íntim d'en Bene, Mn. Jordi Pla, ha recordat que aquest papa destacava de la condició humana la bondat per sobre de la saviesa, i això ho evocava per afirmar que Benejam era per sobre de tot un home bo. D'acord, però encara més. No coneixia pas gaire en Bene i encara menys puc dir que fóssim amics, però en compartíem, això sí, de bons; havíem parlat poques vegades a dins i a fora de la impremta, érem força veïns, un seu fill és la parella de la filla d'uns nostres benvolguts amics, havia llegit les cartes indignades que enviava de tant en tant a la premsa i els articles franciscans que darrerament publicava al Setmanari de l'Alt Empordà. Tot plegat suficient per poder veure que en Bene era bo, no pas un bonista bleda, i savi, no pas aficionat als artificis intel·lectuals. La bondat i la saviesa, ‘fotuts burros!', eren els seus –i perdonin– Yin i Yang.