‘Siau qui sou'

A França, últimament, molta gent està disposada a sortir al carrer i a manifestar-se dient que és algú que ningú que el coneix hauria dit mai que era. Naturalment, els motius que els mouen a fer això són necessaris, dignes i justos, però també és evident que, ni en broma, són aquell o aquells que criden que són, mentre es manifesten. Va ser així com fa unes setmanes, a tot el territori del que molts francesos diuen que és França, van sortir milers de persones cridant “Je suis Charlie”.
Diumenge passat, poques hores després que un terrorista disparés més de 30 trets contra un cafè de Copenhaguen on es feia una xerrada sobre la llibertat d'expressió, uns quants centenars d'espontanis més van manifestar-se a París, mentre cridaven “Je suis danois”. La cosa és greu perquè tant Finn Noergaard, la víctima d'aquell atemptat, com Omar Abdel Hamid al-Hussein, el terrorista que va disparar, havien nascut a Dinamarca. Però s'entén perquè, encara que els de Podemos i els quatre que queden a Iniciativa no ens ho deixin dir, Dinamarca, com França o com Europa, estan històricament vinculades a uns valors i a uns drets que tenen ben poc a veure amb els que defensava aquell terrorista. També és greu, en tot cas, que avui francesos, danesos i europeus hagin de ser tantes coses de cop per poder continuar essent senzillament el que són. És clar que a França tenen una certa tradició en l'art sempre difícil de duplicar-se. Potser un dels primers d'ells a practicar aquesta habilitat va ser Gustave Flaubert, el dia aquell que va dir davant d'un jutge que era Madame Bovary. Però, encara que també ho va dir per poder defensar-se, com ja saben, Flaubert no va sortir a manifestar-se al carrer i tampoc no va anar voluntàriament a trobar aquell jutge. L'hi van dur, que és diferent. És per això que segur que m'acceptaran que els catalans –siguem del nord o del sud– tenim una experiència molt més àmplia que la dels francesos a duplicar-nos i, si convé, a multiplicar-nos. Al francesos els toca sortir de tant en tant al carrer a cridar que són el que tothom sap que els seus documents d'identitat neguen. Els catalans, en canvi, fa segles, que estem a l'etapa posterior: la de sortir al carrer –quan podem i on podem– a dir el que pensem que som i no allò que uns altres, i alguns catalans també, ens diuen. És per això que he titulat aquesta columna amb les paraules del títol del poema més conegut de Guillem d'Efak. Siau qui sou. Potser ja saben que Efak era manacorí i mallorquí, encara que fos negre i que hagués nascut a Guinea. Després alguns diran que era també espanyol, obviant que ell, de fet, va decidir ser també català. Però sembla que alguns je suis a segons quins lieux no pertoquen.