L'estruç patriota

Hem vist el president Mas en la comissió d'investigació pel cas Pujol, sotmès, diuen, a un tribunal del Sant Ofici, i a la violenta avidesa amb la qual els adversaris sempre furguen en les ferides i castiguen la cella oberta, i hem vist com procuraven emmascarar-lo paelles tant o més brutes. I tot això, aquests dies, ha incomodat i ha fet patir molta gent. És el president del nostre país!, diuen, com si això fos definitiu, com si no s'haguessin preguntat mai com sonaria aquest argument fent al·lusió als ocellots que governen les Balears o València? O fins i tot al plasma que governa les Espanyes? Són presidents i, per allò de la dignitat institucional i per altres emanacions sentimentals vinculades a l'honor i la pàtria, no se'ls ha de sotmetre a aquests calvaris. I als reis, encara menys. Un esplèndid país d'estruços patriotes.

S'ha dit que aquestes comissions d'investigació no són útils, però no pensant en la possibilitat de reformar-les, sinó pensant a suprimir-les. Per allò tan dolorós de la pena del telenotícies i la munició per a la premsa hostil. És una percepció molt estesa però estranya. No ha estat bé veure fins a quin punt pot ser barruda la Sánchez-Camacho? I demagog en Rivera? No ha estat interessant sentir l'Ekaizer definint l'economia catalana com un capitalisme d'amiguets, a l'estil del capitalisme de la llotja del Bernabéu? I denunciar com en Fernández Díaz utilitza la UDEF i en Montoro l'Agència Tributària, com instruments per perseguir els adversaris polítics? No ha estat impressionant el testimoni de gent a qui t'imagines, fa uns anys, aclamant la Marta sota el balcó amb aquell crit d'“això es una dona!” i que ara la defineixen com la Cruella de Vil?

El cas Bárcenas no justifica el cas Palau, ni el cas Gürtel ha d'ocultar el cas Pujol o viceversa. La vergonya d'un partit que fa obres en negre a la seva seu no és inferior a la del que la té embargada judicialment, ni la submissió a les elèctriques o a les entitats bancàries d'uns ha de justificar la dels altres. I el procés, el veritable procés il·lusionador i regenerador que ha desencadenat les mobilitzacions multitudinàries, no pot tenir líders amb peus de fang, més concentrats a controlar-lo que a impulsar-lo.

La corrupció descansa sobre la impunitat, sobre els silencis i la condescendència pública, i també sobre la mida del fetge que té cada societat. On predomina la doble moral també ho fa la doble comptabilitat, i aquí, a més, tot es supedita al combat polític i els opinadors més distingits ens parlen de les debilitats de la carn i que arreu si fa no fa passa el mateix, i que ja se sap, i que tots demanem factures sense IVA.

Però temo que ara això ja no ens assossega. Hi ha massa degradació, massa desesperació, hi ha gent que pateix moltíssim i gent massa emprenyada per dedicar-nos a fer l'estruç plegats. Cal saber fins a quin punt el model de desenvolupament, les infraestructures, les polítiques públiques, les urbanístiques i les mediambientals no han estat condicionades per la corrupció. I cal saber-ho, és clar, per no tornar-hi.