23-F

Avui fa 34 anys, un grapat de guàrdies civils van irrompre al Congrés de Diputats espanyol. Era (mai millor dit!) el tret de sortida a un cop militar que, tot i no reeixir (?), va condicionar enormement la Transició, sobretot pel que feia a la problemàtica territorial de l'Estat. Aquell mateix vespre, les agències de notícies van començar a subministrar imatges de l'assalt als mitjans de comunicació de tot el món. Quan, durant la nit, a la redacció d'un diari suec es va rebre una fotografia del bigotut Antonio Tejero, amb la pistola a la mà i el tricorni al cap, amenaçant els diputats des de la tribuna del parlament, el pobre periodista de tancament no va entendre res. Potser per això, aquell periòdic l'endemà va titular la notícia amb Un torero assalta el parlament espanyol.

Aquesta anècdota, que li encantava explicar a l'enyorat Gabriel Cardona, resumeix tots els tòpics que encara arrossegava aquella Espanya postfranquista. La pandereta i les castanyoles, la sangria i el sol, les folklòriques i els inevitables toreros que despertaven admiració amb la seva chaquetilla de lluentons i una taleguilla arrapada que permetia endevinar cap on carregava el protagonista. I, evidentment, la montera que el periodista escandinau va confondre amb el peculiar tricorni que, encara avui, forma part de l'uniforme de gala de la Guàrdia Civil.

Montera per tricorni. Gat per llebre. Transició exemplar per frau sagnant. Pacte i reconciliació per manteniment dels privilegis dels de sempre. Justícia per a les víctimes per oblit. Constitució immutable per llibertat... L'eruga dels reformadors franquistes va acabar convertint-se en una bonica papallona anomenada democràcia. El problema és que, massa temps després, hem descobert que les ales eren de pega. Com la montera de Tejero. Com l'heroisme de Joan Carles I, la dignitat de Felipe González o l'ètica de Jordi Pujol.