Autogàbia catalana

Després de quatre anys, una proposició de llei electoral catalana sorgida d'una iniciativa popular fou admesa a tràmit la setmana passada. Com se sap, la Catalunya autonòmica ha estat incapaç de dotar-se d'una llei electoral pròpia en més de tres dècades i ha estat l'única comunitat que, sense disposar de la seva norma per organitzar els comicis a la seva assemblea parlamentària, ha d'acceptar que se li apliqui la llei espanyola en aquest àmbit. Un dels obstacles que dificulta enormement l'acció legislativa és que l'aprovació del règim electoral català requereix la supermajoria de dues terceres parts del Parlament perquè així es va acordar en la reforma de l'Estatut del 2006, el qual, per ser modificat, també exigeix la concurrència de, com a mínim, noranta diputats. Explicar aquestes particularitats legislatives i estatutàries catalanes provoca una certa consternació i perplexitat si les comparem amb el discurs sobre la independència i el 27-S. El plantejament, des dels suposats partits polítics sobiranistes, és que un mandat democràtic que legitimi la voluntat de secessió es visualitza en unes eleccions en les quals els partits favorables a l'estat català que hi concorrin obtinguin almenys la majoria absoluta. Doncs bé, ara resulta que la majoria al Parlament, que sembla perfilar-se per avançar cap a la declaració d'independència, seixanta-vuit diputats, és inferior a... la que es demana per aprovar la llei electoral!

Els partits polítics catalans sempre han estat lliures per determinar la majoria de dues terceres parts al Parlament amb la qual s'aprovava la llei electoral o la proposició de reforma de l'Estatut, la limitació té un origen purament autòcton, sense que Madrid intervingués per a res, i ha estat acordada per les forces polítiques que ara sostenen estar disposades a impulsar un procés rupturista amb una majoria inferior. No deu ser que la no obtenció de la majoria de dos terços amb la qual els actors polítics catalans es van lligar de peus i mans en el passat és l'excusa perfecta per no culminar el procés? O és que aquesta qüestió ni tan sols es plantejarà perquè la majoria absoluta no es reclamarà per a la declaració d'independència, que és com es perpetra una secessió, sinó per a algun nou esquer que dilati sine die el trencament (obertura de negociacions amb qui no està disposat a negociar res, elaboració d'una constitució catalana o estructures d'estat que mai no s'acaben de cosir)?

En el fons, l'autolimitació de les forces que manifesten aspirar a la independència ha estat una constant des de l'origen del procés, tot començant per situar el discurs en una alta exigència democràtica davant d'un poder central que prohibeix tota expressió democràtica en la qüestió de la secessió i per acabar acceptant sempre el marc constitucional espanyol com a pressupòsit en què s'ha de desenvolupar el gest independentista. Només aquesta darrera apreciació explica per què el 9-N no ha tingut una conseqüència política immediata relativa a la proclamació de l'estat propi perquè, per molt que Mas s'exposés a una querella per haver desobeït la providència del Tribunal Constitucional, els actors catalans sobiranistes en cap moment van assumir que el procés participatiu fos ja l'expressió democràtica necessària per declarar la independència. Per què el 9-N no s'ha presentat mai com a credencial de la voluntat popular davant la comunitat internacional? Perquè des del lideratge del procés es continua entenent que el marc jurídic i polític espanyol és el vigent i el legítim. La reacció, malgrat que haguessin votat més de dos milions de persones i que l'independentisme obtingués més sufragis que els que sumen tots els partits sobiranistes en unes eleccions autonòmiques, fou que encara calia “convèncer” més gent, que és el principal discurs de l'ANC i d'Òmnium per justificar el retard de tota decisió, amb tant de zel i tanta pulcritud per fer les coses que potser acabaran permetent, entre tots plegats, que ja no hi hagi majories a favor de la Catalunya sobirana ni en la societat ni en els seus representants.