Hermetisme

El coneixement, la informació o l'estudi, entre d'altres, són –haurien de ser– estris per ampliar la formació de qualsevol persona. Utillatge per dotar-la d'un bagatge cultural que li permeti obrir la ment i arribar finalment a copsar els diferents punts de vista des dels quals es poden abordar els problemes i buscar-ne les solucions. Però, paradoxalment, fa la impressió que en l'època en la qual circula més informació, en la qual hi ha més eines a l'abast, la utilització que se'n fa no és tant per conèixer en profunditat les visions que difereixen de les pròpies, com per trobar més material per refermar-nos, fins i tot en algun cas dogmàticament, en el que ja coneixíem. Aquestes actituds provoquen que en lloc d'absorbir com una esponja molts ens puguem arribar a convertir en uns ens hermètics, perfectament estancs respecte de qualsevol influència que divergeixi del discurs que hem anat elaborant en el nostre interior. És com si sempre contempléssim un paisatge que hem trobat fascinant, a primera hora del dia, només durant la primavera, des del mateix lloc, i no féssim cas d'algú que ens diu que és molt més espectacular fer-ho des d'una posició molt més elevada, al capvespre i a l'estiu. O que és millor anar variant de posició, de dia i d'estació, que les variants ens mostren millor tot el potencial d'aquell marc natural. I no fer-li ni cas vol dir no provar-ho, encara que sigui per corroborar que, personalment, ens continua fent més el pes la nostra idea inicial. Potser el que ens fa por és que l'altre tingui raó, cosa que suposaria haver d'admetre que la seva tesi és l'encertada. Segurament aquesta por és la que ens fa mantenir closes certes comportes que, a còpia de no obrir-les, poden acabar fent-nos moure pel món sense tocar de peus a terra.