Reflexió per a incauts
A Rússia no existeix
la casualitat; això es reserva per als incauts
Ja la tornem a ballar? The Economist acaba de publicar una àmplia anàlisi sota el títol “Putin's war on the West”, tota una reconsideració del que en altres temps va ser un somni destructor de la unitat política europea, amb els vímets avui necessaris per convertir-se en una nova realitat geopolítica. Ja és sabut que aquests processos solen ser lents, construïts de vegades des del laboratori de les estratègies amb el cimbell de la Història com a coixí. Gairebé mai surt d'improvís, tret que una sobtada catarsi escapci les expectatives de la Història en un feroç llampec. Amb tot, Rússia sempre avisa, gairebé mai és casualitat. De veritat la UE està sospesant l'estratègia del nou Kremlin? De debò creu que és com un caprici d'identitat reivindicada, això d'Ucraïna, amb Donetsk com a epicentre de la victimació? No estaríem davant el precedent del que un dia Brzezinski va advertir, abans de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, de l'eterna temptació de “la Gran Rússia”?
Quan va implosionar l'URSS molts van creure que el malson havia acabat; que Gorbatxov era l'altra cara de la moneda, gairebé un franciscà protector d'Occident. Però Gorbatxov, home admirable, era només una xarnera de la porta del teló d'acer. Pocs van saber apreciar la gosadia d'un fosc funcionari del KGB, a qui vaig conèixer a Sant Petersburg com a ajudant de l'alcalde, Anatoli Sobchak, el 1990. Era un home rocós, despert, intel·ligent i gens procliu als somriures. El seu rostre no se'm va esborrar mai. Molta intel·ligència i astúcia emmagatzema la mirada penetrant d'aquest fill de cuiner, Putin, per escalar el cim del Kremlin. De geopolítica en sap un niu, i d'argúcies, també. Per aquesta raó, enfront de l'escassa unitat de criteris de la UE, i la feblesa del lideratge mundial dels EUA, amb un Obama en la migdiada perenne, l'avidesa de la Gran Rússia no desistirà en la seva estratègia de doble intenció: recuperar territoris, primer, on habiten grans minories russes (és el seu pretext) i advertir l'OTAN que no s'autojustifiqui amb això per augmentar el seu perímetre d'instal·lació i envoltar Rússia a les seves mateixes fronteres, en segon lloc. Ucraïna és avui el primer pols veritablement seriós. Ho seran demà les regions bàltiques on estan assentades les minories russes?
Però tota Geopolítica comporta altres accions per condicionar al potencial adversari: Europa. D'aquí les maneres que revelen tota una intenció d'infiltrar la seva influència política a Occident. Mai millor conjuntura que en l'instant de màxima feblesa de les societats europees després de la crisi brutal de la qual no s'acaba de sortir, excepte Alemanya, que és el temor dels russos, el seu vell enemic… Pot algú dubtar en aquest context del cinisme de Syriza a Grècia, avisant a la UE de la seva hipotètica decantació cap a Rússia, la virtual redemptora dels seus desastres economicofinancers? Tsipras ha apuntat una certa propensió al xantatge des d'una posició política promarxista . Guarda relació amb això la gosadia de Podem a Espanya, o la complimentada preeminència de Marine Le Pen a França? La tesi de The Economist apunta en aquesta direcció, i els russos exsoviètics són mestres en el finançament de partits radicals (d'un o un altre signe) o revolucionaris. És la vella “solidaritat socialista” que va alimentar per dècades el PCE, com un dia, en una reunió de l'OTAN a Moscou, em va explicar amb detall el diputat rus que hi havia fet de correu en el trasllat a l'Espanya de Franco els diners que nodrien el PCE.
La multiplicació d'interrogants donaria lloc a infinites conjectures i paral·lelismes, com d'on es nodreixen de recursos agrupacions com Podem o altres partits radicals europeus: estan a “la butxaca del Kremlin”, com postil·la l'ABC (19.II.15), en aplicació de la teoria de The Economist? No afirmo res, però hora és de reflexionar amb totes les dades existents sobre la taula. A Rússia no existeix la casualitat; això es reserva per als incauts.
