Opinió

Uns diuen i els altres, no

A la política catalana els esdeveniments se succeeixen amb tanta velocitat que l'aire se'ns fa escàs i els fets d'avui fan ombra als d'ahir. La decisió del Consell General del Poder Judicial sobre el jutge Santiago Vidal i el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre les estructures d'estat han quedat al damunt de la imatge dels Pujol al Parlament de Catalunya. Però la compareixença de l'expresident, de la seva esposa i del seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, a la comissió que investiga la corrupció política no hauria de passar tan lleugerament cap al calaix.

Els moments viscuts dilluns passat a la seu parlamentària del Parc de la Ciutadella han demostrat, una vegada més, que aquesta mena de comissions només serveixen perquè els partits facin llenya política dels que estan sota sospita. Perquè els sotmetin a preguntes de gènesi visceral i de resposta òbvia, i a amonestacions morals pròpies del millors temps del franquisme que, pel que es veu arreu de l'Estat, deu ser un virus que s'encomana amb una facilitat esgarrifosa.

Ja hauríem de tenir assumit des dels òrgans institucionals que, en un estat de dret, els delictes només s'han de poder investigar i jutjar a través dels òrgans de justícia. I aquest principi hauria de ser intocable i indivisible perquè la presentació de proves acusatòries és un element essencial en la garantia dels drets dels encausats o en la justificació de la seva condemna. Un factor que s'obvia en les comissions parlamentàries. Si ses senyories anessin a un jutge amb el que van ser capaços de demostrar dilluns passat, els fotrien escales avall amb un nus a la cua. Diuen, diuen, diuen...

És clar, l'actitud dels Pujol no ajuda a creure en la seva innocència. Però de què els acusarem? De ser prepotents, després de tota una vida de demostracions d'altivesa contestades amb el somriure reverent de la majoria? De mentir, quan la mentida –a part de ser un recurs legítim de defensa– és també un recurs habitual en el discurs de totes les formacions polítiques? De defraudar una Hisenda que defrauda tots els catalans? El que és delicte i el que no, ho determina la llei. I les culpabilitats, la justícia. Doncs que cadascú faci el seu paper. El dels diputats, per cert, és legislar i a fe de Déu que ho fan ben poc perquè entre els que es passen el dia justificant com governen, els que se'l passen atacant els que governen i els que simplement el passen, gairebé no els queda temps per a res més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.