A cremallengües
L'imperi indefugible de la bona educació
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
o he sabut trobar rastre enlloc de l'experiment que ara explicaré, però garanteixo recordar molt bé com, als llunyans anys vuitanta, vaig sentir un sociòleg canadenc explicar en un programa de ràdio per què la seva família havia volgut fer-lo fora de casa seva. Per què, a la universitat on impartia cursos, durant un temps gairebé ningú no li adreçava la paraula sense una ganyota prèvia. Talment els inventors genials però solitaris de la literatura de ciència-ficció, havia volgut experimentar ell mateix una teoria, assumint-ne totes les conseqüències. I per això, un dia, va deixar d'emprar algunes paraules. Es mostrava tan atent i somrient com sempre, amb dona, fills, col·legues professors, estudiants i botiguers, però ja no deia més mots com ara: “Bon dia, si us plau, gràcies, adéu” i tot l'etcètera humil, banal i previsible d'aquestes fórmules mecàniques amb les quals ens relacionem els uns amb els altres. Paraules que molt sovint podrien semblar prescindibles, amollades només per una mena de fossilització dels intercanvis humans però paraules, al capdavall, absolutament indispensables. No havia calgut ni dues setmanes als que convivien amb aquest sociòleg per deixar de suportar-lo, per bandejar-lo, per acusar-lo de moltes infàmies.
No sé si va aconseguir reconciliar-se amb tots aquells que, al capdavall, també havia tractat com a conillets d'Índia, però va demostrar allò que bé sabem encara que no sempre hi donem gaire importància: els humans necessitem posar oli a l'engranatge de les relacions verbals. I és molt probable que no hi hagi cap llengua que no inclogui paraules o frases fetes d'ús aparentment mecànic però en realitat de primeríssima importància ja que permeten evidenciar que considerem els nostres interlocutors amb el respecte que mereix qualsevol persona. Per això mateix l'únic gremi en què aquestes fórmules han estat bandejades de les relacions formals és el gremi militar.
Algunes llengües, com a reflex de la cultura on banyen, són més propenses a l'ús sovintejat d'aquest tipus de paraules, o en tenen un repertori més variat. El japonès, per exemple, integra un gran nombre de paraules clau que són d'ús obligatori no només per saludar-se sinó també per evidenciar que estem escoltant allò que l'altre diu. Al Japó, escoltar en silenci total un interlocutor, encara que siguin un silenci admiratiu, és un senyal de mala educació. Cal aprofitar els silencis, breus però també previstos pels bons costums, per pronunciar paraules d'encoratjament que indiquen que la nostra atenció és completa. Aquest corpus de paraules, molt codificat, s'anomena aizuchi. Deu existir, si fa no fa, en totes les llengües, com ara en català quan diem, per exemple, tot escoltant algú: “Ah, sí?”, “De debò”?, “Molt bé!”... però a Catalunya l'ús d'aquestes formes sol dependre de l'humor o dels costums personals de qui les pronuncia mentre que al Japó fan part integrant de les necessitats socials.
De fet, és sabut que aquesta obligació d'assentiment continu en japonès pot generar malentesos amb estrangers, que poden pensar que els “i tant! i tant!” del seu interlocutor nipó significa que està a punt de signar el contracte delejat. En realitat, aquestes exclamacions només reflecteixen bona educació i no indiquen res de l'estat d'ànim real de qui les profereix. I la bona educació és com tota la resta dels afers humans: per ser entesa cal que les dues parts comparteixin les mateixes nocions de base del que la constitueix.
N