opinió
Un altre cop de porta
‘Caçar catalans' s'ha convertit en l'esport nacional
Aquesta vegada, el cop de porta que ens han donat unànimement els membres del Tribunal Constitucional ha estat a la part més dolorosa del nas: la interior posterior, d'os tendre, molt sensible, adossada a l'esquelet. El Punt Avui, dijous passat a primera plana, citava i comentava el seu propi editorial de manera que, simbòlicament, convidava al poble català a ballar l'últim ball de festa major –el vals jota amb refilets de trompeta– amb la més lletja, el Tribunal Constitucional, que d'uns anys ençà gairebé no ens deixa sols i ens persegueix com una pubilla soltera, jove, maca i rica, d'aquelles que el papà va sovint a no se sap què fer a Luxemburg. A les fotografies publicades dels membres reunits, després de les votacions, se'ls veu riure satisfets a tots, membres catalans inclosos. Un altre obstacle –pals a les rodes– a la consulta prevista la tardor vinent per traçar i iniciar el viacrucis inevitable de la somniada llibertat d'identificació, com a país, persones, història, economia i, la més preuada, la llibertat que sols ens pot donar la independència. La persecució vertadera, fins fa uns anys –amb algunes excepcions–, es manifestava de manera discreta, com “un mal menor per a la verdadera autoprotecció dels catalans”. Llegit així, quedava força bé i no semblava agressiu. Les coses han canviat i ara els nostres protectors –tribunals, jutges, polítics i més–, en lloc d'amagar-se'n, en presumeixen obertament. A la península caçar catalans –sense escopeta, simbòlicament, és clar-– s'ha convertit en l'esport nacional. Pot ser que no ho sembli, però també és avançar!
Mas –si d'alguna manera els franctiradors l'han tocat, no ho manifesta– admet el cop de destral a la sobirania, amb l'anulació dels articles de la llei de consultes que emmascaraven un veritable referèndum i que, tal com ha quedat, sols l'Estat podrà ara efectuar. La història es va escrivint dia a dia, capítol a capítol, per a la posteritat que ens jutjarà a tots i possiblement li costarà d'entendre que, entrat el segle XXI, un país de la vella Europa tingués tantes dificultats polítiques, barrejades amb les problemàtiques dels humans, tals com l'enveja i la cobdícia, que passessin per sobre de la democràcia, la llibertat, d'escollir el seu estatus i de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Es preveu la redacció d'una Constitució provisional de Catalunya, abans del 27-S per si arriba la independència i ens trobéssim sense poder-la estrenar. L'autor, Carles Viver i Pi-Sunyer, comissionat per a la transició nacional ha dit: “La norma serviria perquè Catalunya no fes un salt al buit el dia de la desconnexió d'Espanya.” La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha dit en veure la dispersió de problemes i l'obstrucció i la il·legalitat dels mateixos: “No ens deixen gaires camins.” “Ni ha prou amb un!”, li haurà dit el president. És inesgotable! Acabi com sigui, li serà reconegut degudament?
